Aquest matí he sortit de casa sense el meu telèfon mòbil. Me n'he adonat al cotxe i m'han vingut un seguit de pensaments diversos.
Curiosament el primer de tots ha estat: vaja, ara no em podran localitzar! La realitat és, que no solc rebre ni trucades ni missatges pels matins, així que no tenir telèfon tampoc no m'hauria d'afectar massa en el meu funcionament diari. Tenint en compte a més a més que em dirigia a la feina, on suposadament no estic pendent del mòbil, perquè suposadament tinc altres coses a fer, no m'hauria d'importar no portar-lo. Però ho fa.
Segon pensament: vaja, ara com sabré l'hora que és? Una altra trola que m'intento colar a mi mateixa. A classe hi tinc un rellotge, al cotxe n'hi tinc un altre, i no tenia previst anar a cap altre lloc amb una urgència imperiosa de rellotge...
Tercer pensament: ostres just avui que volia trucar a XXX i just ara se m'ha acudit un missatge la mar d'ingeniós que es quedarà sense enviar... I què més? La trucada obviament pot esperar, i el missatge... potser he de donar gràcies a qui sigui, per no haver-lo enviat.

En fi, que m'he adonat d'aquesta addicció que patim del nostre telèfon mòbil. Tot son excuses. Noooo, que ara pots quedar així més pim-pam amb la gent. I? Abans intentaves no fer tan tard, perquè no era tan senzill com enviar un:
ei,q ribo 10min trd. Que d'entrada, osti, que no et cobren per lletres, tu!!! i en segon lloc, què passa? que esperar sabent que HAS d'esperar fa més feliç que esperar per esperar? Mil coses més se m'acuden de la inutilitat de defensar la telefonia portable. Què si, que també en trobo la part pràctica, però si la té de veritat, perquè en ofusquem en defensar-la de forma tan banal?
Època de desintoxicacions vàries... Si si...
PD: M'encanten els telèfons de roda... Llàstima que siguin poc mòbils ;)