Kpruando

L'oblit

2012-02-08T21:03:00.000+01:00

Avui s'han oblidat de mi. Ni figuradament, ni poèticament ni res de res. Literalment. S'han oblidat de mi. Havia quedat amb un company de feina per a anar amb ell cap a Igualada després de la feina, i s'ha oblidat de mi. Se n'ha anat i m'ha deixat allà. A la feina. Que si s'obliden de tu i ets a casa, doncs t'ho prens d'una altra manera. Però no. Estava a 28,8 km de casa meva. Només a menys de 30 km. I he trigat 2 hores i mitja en arribar a casa. 2 hores i mitja. El camí vermell traçat és el meu camí habitual, el que faig amb el cotxe, el curt (35 minuts de porta a porta), el maco. I el traçat blau és l'infern dels FGC. No té un altre nom. Ara ja sóc a casa. Per fi.

He fet dos grans aprenentatges avui. El primer és que s'han acabat les combinacions estranyes, quan no pots comptar amb el transport públic, és millor comptar amb l'autotransport. I l'altre... me'l guardo. Però deixo aquesta cita amb la que m'he topat i amb la que m'he identificat força, avui: Tres clases hay de ignorancia: no saber lo que debiera saberse, saber mal lo que se sabe, y saber lo que no debiera saberse. (François de la Rochefoucauld)

...

2012-01-23T12:12:00.000+01:00

Tal dia farà un any.

2012-01-19T10:00:00.000+01:00

Avui fa un any que vaig passar el blog pel wordle. I no puc deixar passar l'oportunitat de comparar. Allà on l'any passat deia sofà, ara diu entendre. Hm... Evolució? Simplement menys posts nous? A saber!!!!

2012

2012-01-01T09:48:00.005+01:00

Imatge des de la terrassa de casa a les 8.30 del matí del primer dia de l'any. La pregunta és: què faig llevada a aquestes hores? No, no és que encara no me n'hagi anat a dormir, no. No, no és que hagi decidit que des del primer dia d'aquest nou any m'he de llevar ben d'hora, ben d'hora, ben d'hora per aixecar el país (si és que encara en queda alguna cosa aixecable del nostre país). No és que tingui nervis perquè avui vinguin els reis, perquè avui no toca. No és que tingui ànsia de muntar els mobles que vam comprar ahir a l'Ikea (o potser sí, una mica sí, però no prou com per llevar-me a aquestes hores).

La veritat és que desconec el motiu. Potser és que m'he fet gran i ja no necessito dormir? Juas!!!!! Potser és que fa dos nits que somnio amb la feina? No, perquè afortunadament encara em queda una setmana de vacances. Potser... jo què sé. El cas és que ja sóc llevada. El David encara dorm i això m'agrada. M'agrada deixar-lo al llit; sempre i quan sigui per posar-me a fer de les meves al menjador, i no per anar a treballar, llavors prefereixo que es llevi ell primer, la veritat.

I ara tocaria fer balanç, no? Em fa mandra, però potser d'aquí un temps, m'agradarà llegir-me. Aquest any que ja ha marxat, no ha sigut el millor de la meva vida. M'han passat coses bones, evidentment, però des d'un punt de vista global (entenent la globalitat com "jo i el meu entorn") no ha sigut dels millors.

He tingut i després he perdut, tot i que també que he guanyat del no res. He plorat, però bàsicament, he rigut. M'he mogut. He provat coses noves. Algunes han funcionat, d'altres no. Encara no m'he trobat. He estudiat i m'han suspès. He après sobre mi i sobre els altres. I espero seguir aprenent.

A nivell positiu destacaria de l'any

- haver tingut l'oportunitat de reconstruir una relació que veia distant i que em feia patir (gracias, gracias, gracias de todo corazón por intentarlo)

- haver après a nivell teòric que no cal que em caigui bé tothom, ni caure bé a tothom (teòric, de moment, intentarem aplicar-ho)

- d'altres aprenentatges i desaprenentatges fets

- haver tornat a la Marató

- haver caigut i haver-me tornat a aixecar

- tenir feina

- les reformes a casa

- tenir amics

- el Barnetegi i tot el que comporta

- el David i tot el que m'aporta

- ...

A nivell negatiu destacaria

- les opos

- les coses dolentes, molt, molt dolentes que els han passat als qui m'estimo

- les proves tan dures que els posa la vida a amics i amigues

- no haver estat sempre quan calia, ni com calia

- alguns aprenentatges fets

- la situació política en la que ens trobem

- ...

Amb tot, me n'adono que des d'un punt de vista egoista, ha sigut un bon any. Però jo no em puc concebre separada del meu entorn, i això fa que el meu rosa s'enfosqueixi una mica. Però per la mateixa regla de tres, espero que els foscos dels qui m'envolten, de tant a tant s'aclareixin amb la meva llum. Així que amb aquest concepte tan Woodstock del món, determino que ha estat un any sense pena ni glòria, i que us desitjo de tot cor, que el 2012 us ompli de somriures i alegries.

FELIÇ 2012

2011-12-24T10:28:00.000+01:00

No ho puc entendre (II)

2011-11-23T20:19:00.001+01:00

Aquest matí quan he agafat el tren i m'hi he trobat el diari, he pensat: "veus que bé, ara podràs llegir què ha passat pel món". I sí, prou que me n'he assabentat del que passa pel món. I m'he indignat. Altra vegada.

Vaig passar el dia de les eleccions a lo crònica d'un fet anunciat, amb força indiferència. Ja feia dies que m'anava fent a la idea del què passaria. Dilluns, dimarts... comentaris de bar que et van posant més tens. Primeres declaracions. Grmpf. I ara... Ja flipo.

No puc entendre la gent del país on visc. No puc entendre com una gran majoria de gent és capaç de votar sense conèixer el programa que voten. Un no-programa sempre deixa lloc a l'esperança d'una millora, sí, però no ens la podem jugar en base a esperances!!!

No puc entendre, com a nivell més proper, una majoria d'aquesta la meva societat (tot i que cada cop la senti menys meva) voti en blau. El blau d'un partit que ens ha estat aplicant unes retallades considerables des de fa ja, massa temps, i això només als que tenim la "sort" de tenir una feina en la que ens poden retallar. Una blaus que ens prenen a la base, però que incentiven als directius i les altes esferes, perquè fer front a situacions tan complicades, mereix una recompensa.

I no n'hi havia prou. No puc entendre com es poden esperar a avui, 3 dies després de les eleccions per anunciar la segona o tercera tungada de les anomenades mesures anti-crisi; això pels que estem en crisi, perquè ells, que no ho estan, tampoc s'hi veuen afectats. Pujades del trasport públic: ells van el cotxe oficial. Pujada de les taxes de les universitats: ells ja no hi van. Co-pagament: resolt amb la mútua. ...

No ho puc entendre.

Determinen que les substitucions a ensenyament ja només es concediran dos dies per setmana, enlloc dels tres de fa dos dies! I ho justifiquen dient que són poc més d'un centenar de persones afectades... (!!!)

Mentida i mala llet, perquè per aquests poc més de 100 professors, no tenir un nomenament significa no treballar, i continuar 3 dies més d'espera (i atur). I no només això, sinó que 100 docents no nomenats són més de 12.500 alumnes que diàriament no reben l'atenció educativa necessària (25 alumnes x 100 docents x 5 hores). I això, deixant de banda el trasbals que suposa pels centres combinar-s'ho per a poder suplir les baixes. (Que també podríem entrar en comentar que hi gent s'agafa baixes per una ungla trencada, cosa que tampoc puc entendre, però ara, això no toca.)

No puc entendre.

I l'altre blau, el blau nacional. No puc entendre com es poden negar a seure a negociar amb una força política que molt evidentment, gran part de la seva nació, vol al govern. Això porta records, més aviat grisos... Gens agradables.

No ho puc entendre.

Però menteixo, hi ha coses que sí que puc entendre. Puc entendre que la gent s'ha tornat boja. Que visc en una societat d'una majoria imbècil sense criteri ni memòria històrica. Puc entendre que hi ha gent per a qui el desig de voler guanyar (en aquest món, sempre es tracta de guanyar o perdre) passi per damunt de tot i justifiqui qualsevol acció, o en el seu defecte, l'omissió d'acció.

I si això ha de ser així...

No ho vull entendre.

PD: No us perdeu, aquest passeig per la política. El post d'avui m'ha fet veure la realitat de molt a prop.

Fatalitat o Destí?

2011-11-21T19:03:00.001+01:00

Fa 24 dies que em van robar la blackberry. Fatalitat o destí? Sembla que hauria d'haver passat prou temps per a poder-ho decidir, però encara no ho sé.

Després d'haver fet mans i mànigues per desactivar sim i telèfon (que no ha servit per res, perquè quinze dies després d'haver-ho liquidat tot, "algú" va fer una publicació al meu facebook des del meu ex-telèfon...), m'he estat analitzant. Analitzant com em senta això de no tenir smartphone (que de smart - intel·ligent - en tenen ben poc).

El primer dia va ser un xoc. M'inquietava TOT. Des d'haver-me quedat sense la majora dels números de telèfon (que ha portat a un seguit d'emprenyades de gent que m'ha trucat i s'ha ofès molt, però molt, quan no els he reconegut al moment; aprofito aquest post per demanar-vos disculpes públicament), fins a no poder rebre els correus al moment. Ains. Tampoc tenia clar, si tindria un telèfon utilitzable a casa. Però el tenia. Primera inquietud coberta.

Després vam marxat de pont i se'm va oblidat força el tema telefònic. He d'insistir en el força, perquè reestablir la meva línia, em va costar una mica, i vaig haver de fer una sèrie de trucades per aconseguir-ho. Un cop aconseguit això, el problema principal: NECESSITO UN NOU TERMINAL. Aquesta és sens dubte la primera conclusió. I podria posar en negretes i augmentar el tamany del necessito. En un primer moment si més no.

I en aquest punt em trobo encara ara. Navego entre estats de "no em fa cap falta tenir un gran telèfon amb internet, però em ve molt de gust tenir-lo, ves mirant i ja te'l compraràs" i el de "NECESSITO INTERNET ARA!!!!"

Com que lamentablement, aquest segon estat és el que predomina, he estat indagant com fer'm-ho per aconseguir-ne un de gratis. El primer pas, descobrir quin terminal vull. No ho sé... Aquí també navego entre un iPhone qualsevol o uns HTC Desire S. (Això després de descartar moltes altres opcions!)

Després de parlar amb mooooolt operadors, anar a moltes botigues i intentar desxifrar moltes tarifes i lletres petites, he descobert que no aconseguiré res del que vull, gratis o a un preu assequible. També em puc preuar de ser la primera i única persona del planeta que ha demanat una portabilitat a una altra companyia i NO ha rebut trucada de la seva fent-li una contraoferta... Total que de moment, res de res.

Sort en tinc del good old Motorola...

Bici-ruta, quarta jornada

2011-11-01T23:26:00.000+01:00

Aquest és la teoria del que hauriem d'haver fet avui. Però hem fet trampa. En David segueix amb les molèsties al genoll i jo també ho agraeixo :). Així que agafem un tren fins a Oiartzun, i així ens estalviem la pujada que ens esperava avui. Al final som 3 al tren, perquè l'Abel, amb un refredat del copón, s'hi afegeix.

D'Oilartzun a Pasaia fem un passeig amb la bici via Errenteria, i un cop a "puestu" ens esperem que arribin els demés. Ens esperem tot fent un esmorzar al port i veient la gent passar, òbviament.

Ja som prop del final. I fent balanç, la veritat és que guanya clarament la part positiva. El clima, estupendu, i la gent amb la que hem compartit trajecte un gran descobriment. No sé si ens tornarem a trobar més, però realment ha estat un plaer conviure amb ells aquests 4 dies. A part, m'he demostrat que puc fer molt més del que m'imagino, perquè realment esperava tenir moltes més dificultats.

Per acabar, un dinar de tapes. Comprem loteria pel dia 11, i som-hi, a re-desmuntar les bicis i cap a casa.

Per tot plegat, gràcies. Gràcies al David per aguantar-me i portar-me. Gràcies a l'altre David també, per la paciència, la bici i accessoris i per la organització. I gràcies a tots els demés per fer que tot fos tan fàcil. Ens tornarem a veure?

Bici-ruta, tercera jornada

2011-10-31T23:21:00.000+01:00

Bon dia!

Avui m'he llevat de bon humor, perquè els genolls no em fan gairebé mal!!! És molt d'hora, així que ens esmorzem i ens posem en marxa, jo diria que encara miga dormits, tot i que la son passa de pressa entre el fred i l'esforç.

Hem de baixar una mica, per després pujar. Apa. Es nota que ja portem dos dies pedalant. I no em refereixo al mal de cul, sinó a que ja ens entenem millor a l'hora d'anar a ritme. Seguim tenint les nostres diferències, perquè en David és de marxes curtes i jo més de marxes llargues... Però com que condueix ell, jajaja. No, és broma, que ho anem combinant.

I avui em sorprenc. Perquè m'ho passo genial. Les pujades em cansen, però ja no m'esgoten i les baixades són impressionants!!!! Impressionants. Amb el tàndem agafem molta velocitat a les baixades i n'hi ha unes quantes!!!! Avui no som els últims d'arribar!! Ole ole ole!!!!

Quan fem el nostre cim i comença la baixada ja estem tots de bon humor. Després... resulta que el que era "tot baixada, tot baixada" és més aviat una muntanya russa d'ara pujo, ara baixo, ara pujo, ara baixo...

El tram final, com comença a ser un clàssic, és el que més costa. El David es fa mal al genoll i fem més parades de les previstes, cosa que encara fa que la sensació d'eternitzar les arribades sigui més elevada. Per veure si així funciona millor, fem un canvi. Provo de conduir jo el tàndem. 200 metres, exagerando, és el que aguanto. No m'he posat a mida el seient, i tot plegat pesa una mica massa per a que ho pugui mantenir estable. Ho hem intentat, això que no sigui dit :)

Al final, no arribem a Hondarribia, perquè no hi ha lloc per dormir, i ens quedem a Irun (yuhuuuu, ens estalviem uns quilòmetres).

Bici-ruta, segona jornada

2011-10-30T23:31:00.000+01:00

Aquesta és la ruta planificada per avui. 44, 16 km diu. D'entrada hem dormit una hora més, i això es nota i s'agraeix. Esmorzem i som-hi. En el moment de sortir, justa abans de pujar al tàndem, zascas, cop a genoll. Però no copet, no, COP. Grmpf... De totes maneres, la primera sensació del dia és: "si tot el camí és així, jo vaig prou bé". Primera mentida. El camí que seguim és la Via Verde del Plazaola, que segueix el traçat de les vies del primer tren que unia Pamplona i San Sebastián. Ha sigut francament espectacular, molt, molt, molt bonic. I més a la tardor, que s'hi veuen un munt de colors a les fulles dels arbres. Passem per túnels, per la vora del riu... i fa un temps esplèndid. Les primeres hores genial. Perquè això del tàndem és estupendu, en el sentit de que pots parlar la mar de bé. Allà asseguda és, durant unes hores, com seure a la butaca de l'avi. Però... fa pujada. Lleugerament, però constantment, pujada. I això, al cap d'unes hores, es nota. Fa mal el cul, fa mal l'esquena i fa mal el genoll. Bastant. I tot i que sé que no, sembla que cada cop fa més i més pujada. Ja no fan gràcia els túnels (si és que n'han fet mai gaire, perquè això de passar-los a les fosques... risky business). Mapa en mà analitzo cada relleu visible, i cada milimetre avançat. I finalment, arribem a Lekunberri.

Per dinar ens dividim, uns ja feia kilòmetres que salivaven amb l'idea de menjar-se un chuletón, d'altres fem un àpat més senzill.

Arribar al càmping fa il·lusió, perquè a) necessito una dutxa; de fet necessito uns genolls nous, però com que això no és possible, em conformo amb una dutxa; i perquè b) fa bastants anys que vaig anar a aquell mateix càmping amb en Dani i en guardo un gran record.

Els més valents, preparats i agosarats, segueixen camí, uns perquè el seu plànning els portarà d'aquí uns dies fins a Madrid, i els altres perquè en Mikel ens va aconsellar que si ens quedaven forces, continuéssim fins a Aralar. Jo no. No puc. Anem a fer una volta pel poble, però fa fred i estem realment cansats, així que ràpidament trobem un bar on passar l'estona calentets.

Durant el sopar (opulent, com tots els àpats que es fan a EH, de fet) ens preparen per la jornada de demà. 90 km. Un tram de pujada considerable, però a partir d'aquí, tot baixada. Me'n vaig a dormir patint, perquè els genolls em fan molt de mal, tot i que el Capo diu que demà ja em trobaré millor. Això espero!

Bici-ruta, primera jornada

2011-10-29T23:00:00.000+02:00

Avui hem sortit cap a Donosti. Em trobo amb na barreja de sentiments perquè per una banda em falta molta il·lusió viure l'experiència i necessito desconnectar (i això m'ofereix la possibilitat ideal), però per l'altra banda em fa mandra (sí, mandra) i tinc por. Por de embarcar-me en tot això sense conèixer la gent amb la que marxo i sense haver anat mai amb bici, com qui diu... Per tot plegat QUINA EMOCIÓ!!!!

De bon matí han quedat tots a EspaiBici per a carregar-ho tot i marxar cap a EH. A mi... em venen a buscar a Igualada i així aprofito per dormir una mica més ;)

La gent, de moment bé. El viatge, interromput per una avaria inesperada a furgo, que ens dóna peu a poder conèixer un home digne d'admirar, que ens remolca fins a la benzinera més propera on posem benzina i ejem, ejem... avaria solucionada. En fi. A part d'això, el viatge, bé, també.

Arribem a Donosti, afamats, però abans de dinar encara hem de descarregar i muntar les bicis. Primera vegada que veig el tàndem que ens acompanyarà els propers dies. I no només el veig, sinó que el primer contacte que hi tinc, és fent una baixada... Ufff, que patirem... Ara ja ens acompanya en Mikel, de Bizibidaia, que és qui ha dissenyat la ruta que hem de seguir (és a dir, aqui ens hem d'anar a queixar si cal, jejeje). Anem a dinar i ens posem en marxa.

Avui ens espera una ruta d'uns 20 km. Sort d'això. Primeres passes amb el tàndem. Ens hi hem d'acostumar, que encara queden dies. La veritat és que és divertit. El camí és molt bonic, i per avui, no hi ha sorpreses. Alguna pujada que no aconseguim remuntar. El: "sobre tot, no deixis de pedalar" no acaba de funcionar i quan no puc més paro i baixo. Però arribem, tot i les pujades, tot i no haver-ho provat mai abans.

I al final, més o menys a l'hora prevista, arribem a Urnieta. Una dutxa i en Mikel ens presenta la seva experiència familiar amb les bicis per Nova Zelanda. Ell al tàndem amb els seus dos fills i la seva dona amb una altra bici independent. 3 mesos i a Nova Zelanda. Quina enveja (bé, ha de ser molt dur per moments, així que és només una enveja parcial)!

Sopem i descobreixo que la gent que hi ha, és maca. Suposo que activitats d'aquest tipus ja atreuen a un determinat perfil de gent. (Hm... jo soc novata, encara.)

Agur eta ondo lo egin. Demà, 40 km!!!!

No ho puc entendre (I)

2011-10-20T23:53:00.000+02:00

No sóc una gran ciclista, més aviat seria la dominguera dels ciclistes, però jo ho intento. Abans de fer-me del bicing, em vaig estudiar un mínim les normes, obligacions o recomanacions del bon ciclista, i intento aplicar-les. Però hi ha un nombre infinit de persones que jo crec que ni ho intenta. Però no només això, hi ha individus que no mostren ni un mínim de civisme, educació, sentit comú o companyerisme. I jo, no ho puc entendre...

No puc entendre:

als ciclistes que no circulen pel carril bici, quan n'hi ha
és més, no puc entendre als ciclistes que circulen pel costat del carril bici (que sí, que n'hi ha, que jo els he vist!!!)
perquè, si hi ha un carril bici d'anada i un de tornada, i estan l'un al costat de l'altre, molta gent circula pel carril de sentit contrari
als vianants que caminen pels carrils bici i poques vegades s'aparten quan et veuen
als ciclistes que circulen en sentit contrari pel carrer passant a ran dels cotxes (com que en cas d'accident la culpa fijo que acaba sent del vehicle motoritzat...)
perquè hi ha ciclistes que circulen per les voreres (permeses, punt a favor) i fan sonar el timbre per sol·licitar als vianants que s'apartin; no fotem, que damunt de la vorera segueix tenint tota la preferència el transeünt!!!!
perquè, avui he vist un noi amb la seva bici, anant pel seu carril (fins aquí molt bé) acompanyat d'una noia que corria al seu costat (que això ja m'ha sobtat, però cadascú s'organitza com pot i vol), envaint el carril de sentit contrari, que tampoc s'ha apartat quan s'ha creuat amb mi...
perquè molts ciclistes es salten els semàfors sistemàticament, tant els de vianants com els dels cotxes
...

No, definitivament no ho entenc... I estic segura de que em deixo moltes més coses que no acabo d'entendre, però no dubtis que les aniré afegint a mida que les vagi pensant.

2011-10-07T14:43:00.002+02:00

Rest in peace...

Indignada II

2011-09-19T20:24:00.005+02:00

Sí, m'he pujat al carro de la queixa formal. Però és que si no, tinc la sensació de que em prenen el pèl.

El dia 4 de setembre vaig comprar-me una gatera per internet. Cansada de tancar i obrir portes als gats, vaig pensar que era una bona opció. Com que això de l'espera no ho porto tan bé, vaig pensar que comprar-la per internet tampoc podia ser tan erroni. D'entrada molt fàcil, omples els formularis, fas el pagament i llestos. I així va ser, l'endemà de fer la compra vaig rebre un mail que la meva gatera ja estava de camí amb els de SEUR. Ara només calia esperar la trucada per quedar en l'hora en que m'ho portarien o ho passés a recollir jo. Fins aquí, genial.

10 dies més tard, vaig rebre un mail de l'empresa demanant si us plau que els enviés les meves dades de contacte, ja que SEUR els havia dit que l'adreça estava incompleta. D'entrada ja em va semblar estrany, donat que els formularis aquests d'internet, si no poses totes les dades, no et deixen continuar, però els vaig enviar un mail, al moment amb les dades completes i correctes. Al mateix dia rebo un mail d'agraïment i que m'informa que ara ja està tot en regla.

Estupendu.

El dia després, el 15, rebo 3 trucades d'un número de la zona en un lapse de 1 hora (entre les 11:30 i les 12:30h) que no puc atendre, perquè en aquest horari estic treballant. Com suposo esta fent un alt percentatge de la societat... Quan plego truco. Em surt un contestador estrany que no em deixa clar quina de les opcions és la que he de marcar: només en deixa enviar un paquet (per telèfon??), consultar l'estat d'enviament i no sé que més... Total, que no faig res i m'espero.

L'endemà rebo una única trucada. A les 11 del matí. Más de lo mismo. Aquest dia ja no truco, que és el dia del bicing i de mil històries més i ja no puc assumir més històries.

Aquest migdia, al no haver rebut més trucades, tot i haver estat pendent del telèfon tot el matí, he trucat jo un altre cop i he apretat el número que m'ha semblat. He pensat que tard o d'hora el contestador em deixaria parlar amb algú. I per desgràcia així ha estat:

Jo: Hola bon dia, vaig tenir un parell de trucades vostres la setmana passada, suposo que referents a un paquet que s'havia d'entregar.

Ella: Nom i cognoms

Jo (coñoya, ¿que tal unos buenos días?): (li dic)

Ella: Ah sí, el paquet s'ha retornat, perquè ha excedit el temps d'espera al magatzem que és de 10 dies.

Jo flipada: Com? Però no pot ser? Jo només he rebut dos trucades, la setmana passada, res de fa 10 dies!

Ella: I no et semblen prou 2 trucades? S'ha excedit el temps i s'ha tornat.

Jo, mode no-m'ho-puc-creure on: Però... i ara què?

Ella: Ara t'has de posar en contacte amb zooplus, que t'ho resolguin ells.

Jo, encara perplexa: Però... si ells em van enviar un mail dient-me que us faltaven dades i d'això no fa ni una setmana!

Ella: Ah si, aquí teníem que vivies a (i llavors em diu adreça i numero exacte de carrer i pis d'on visc) i estava malament.

Jo, ja-no-sé-com-posar-m'hi: Doncs l'adreça era i és correcta, jo visc allà!

Ella impassible: Doncs el nostre repartidor no ho ha trobat o no posava el seu nom a la bústia correctament (ok, en lloc de 4t 1a, a la bústia posa àtic 1a, pot ser això motiu suficient per a què algú no trobi casa meva???) (m'està dient que els seus repartidors són imbècils???)

Jo, i només jo: Tant la bústia com el carrer estan prou ben indicats.

Ella passant de tot, amb veu d'estar-se llimant les ungles: Sí, sí, bueno, el paquet ja no està aquí.

Jo: Bé, moltes gràcies, ja em posaré en contacte amb l'empresa. Moltes gràcies per tot i que passi un bon dia. (de veritat, que li he dit això, encara no m'entenc...)

Ja he enviat un mail als de zooplus, explicant exactament com ha anat tot. No semblaven mala gent, a veure com ens en sortim.

El que encara no he fet ha estat buscar si hi alguna manera de posar una reclamació a SEUR, perquè us asseguro que si existeix, la posaré. ¡¡¡¡Hombre ya!!!!

PD: Aquest lema "mañana en tu casa" és una broma no? Hauria de ser: "Mañana en tu casa si te dignas a estar en ella las 24 horas del día, disponible al teléfono esas mismas horas y vives en una calle lo más céntrica posible, a poder ser en la misma en la que trabaja o vive el señor repartidor, porque esas parecen ser las únicas calles que conoce"

Indignada I (bis)

2011-09-16T19:00:00.000+02:00

Avui m'he disposat a anar a l'oficina del bicing. A veure com arreglen el tema de la targeta bloquejada, a preguntar si realment es considera fer-ne un mal ús passar la targeta dins de la funda pel lector, i a posar un full de reclamació pel tracte rebut per part del teleoperador/paio indesitjable. Tenen un horari tan estupendu per a la gent treballadora que m'ha costat gairebé una setmana poder-hi anar (i això que jo no em puc queixar gens ni mica de tenir un horari complicat, la veritat...)¹. Però avui hi vaig.

Arribo a Barcelona vora les 2 i mitja i decideixo anar primer de tot a l'oficina, per assegurar-me de que no em tanquin. Bona pensada, perquè arribo i em trobo una cua brutal. És més, et fan agafar número. Em toca el 37. Van pel 12!!!! Abans de seure, m'il·lumino i penso que potser que provi la targeta, per si de cas ha passat un miracle i s'ha desbloquejat sola. BINGO!!!! Em dóna bici. Ara què? Hm... Decideixo que la queixa formal s'ho val, i m'espero.

Sec, m'ho prenc amb calma i trec la feina pel cole. Però no treballo, resulta més interessant el fenomen social. Veure la gent com s'espera i què fan de mentres, com arriba i agafa número i el primer que fa gairebé tothom és mirar quin número té el que seu al costat, com marxa... i per desgràcia, també, com es cola. Perquè la gent hi posa molt de morro i vénen, agafen número, miren la pantalla i veuen que els falta un colló i mig per a que els toqui, rebufen i llavors entren. Amb tot el morro. Jo... no ho entenc...

Mentre esperem surt un senyor de l'oficina i flipa quan veu la quantitat de gent que s'espera. Passa un per un per a preguntar per a què s'esperen i a alguns els aconsella que facin els tràmits per internet, a altres els informa que els falten papers... I a mi em dóna un full de reclamació i em diu que l'ompli i li porti sense fer la cua. Estupendu. Jo m'hi poso. I els hi redacto tot. Quan acabo entro al despatxet i em diuen que m'esperi un moment, que m'han de posar un segell. Okis. Agafa el meu paper una noia que se'l mira i sense temps d'haver intentat res me'l torna i em diu que "no entiendo nada". M'he quedat de pedra. i Li he dit que si es podia feia la reclamació per internet, si li resultava més fàcil. Suposo que ha vist que la seva reacció no era normal i ha agafat el paper i s'ha posat a llegir (caram, no costa tant, crec jo...). Al cap d'uns minuts em diu: "me puedes hacer un resumen". Així que li explico. I quan he acabat li ha canviat la cara i m'ha preguntat si anava en serio. Els tres que feien atenció al client em miraven amb cara de flipats. Si no anés en sèrio, no hagués fet tota aquesta cua, no? Total que llavors comença a mirar l'historial de trucades i veu que el paio indesitjable no havia registrat la meva incidència, cosa molt llesta per part seva, perquè així no deixava rastre. Quan la bona senyora volia començar els tràmits per registrar la meva incidència li he dit que de fet, no em tocava per número (ainssss, sóc una boques!!!!) i que no em semblava just. Que ja m'esperava el meu torn fora.

De nou a la cadira he pensat que no és pot ser tan bo... només havien avançat 10 números... En fi. De fet ara l'espera és més curta. Hi ha molta gent que ha marxat. Segueixo pensant que el fenomen de la gent que espera, és al·lucinant, perquè hi ha gent que a la que salta un número, miren a veure si ningú s'aixeca, i aprofiten aquells segons d'impàs, zascas, per colar-se...

Quan em toca de veritat, ja són les 4 i mitja passades i acabo de veure com una senyora ha aplicat la tàctica d'agafo número, rebufo i em colo i a més a més és atesa, així que ja posats a fer queixes els he dit als amables senyors i senyores de l'atenció al client, que el seu sistema d'espera no donava gaires bons resultats, i que em sabia greu, perquè creia que ells 3 si més no estaven fent la seva feina de manera prou competent. Ala, i ben tranquil·la que m'he quedat. La senyora que sha colat ha començat a justificar-se, però a mi m'és igual, a més a més, mal educada, perquè el meu comentari no anava dirigit a ella, sinó als pobres tres que estaven ben superats de feina. Finalment prenen nota de la meva reclamació i ens desitgem un bon dia.

No servirà per res aquesta queixa, però si més no, jo m'he quedat tranquil·la. I és més, crec que estem massa acostumats a queixar-nos per vici, però realment hi ha molt poca gent que fa efectives les seves queixes. Jo, ja m'he animat :)

¹Per si us interessa, l'horari d'atenció al públic és de dilluns a divendres laborables de 08:30 a 17:30h a la Plaça Carles Pi i Sunyer 8-10

Indignada I

2011-09-11T15:30:00.000+02:00

Indignada. Molt indignada.

Són les 11 del matí i m'encamino cap al bicing a, com és obvi, agafar una bici. El lector em diu que na nai, que lamenta informar-me, però que tinc la targeta bloquejada i que em posi en contacte amb ells via telèfon d'atenció als clients. Afortunadament, és gratuït. Encara gens enfadada, només estranyada truco:

Jo: Bon dia, trucava perquè he passat la targeta del bicing pel lector i em comunica que està bloquejada.

Teleoperador del bicing: Sí. Em pot donar el seu número del bicing?

Jo: I tant. (li dic el número)

Teleoperador del bicing: (s'ho mira, suposo...) Sí, em consta com a bloquejada, però no hi ha motiu aparent. Porta la targeta del bicing a la cartera?

Jo: No.

Teleoperador del bicing: Em pot dir de quina manera passa la targeta pel lector?

Jo: Doncs la passo dins de la funda, amb les targetes de metro.

Teleoperador del bicing: Doncs està fent un mal ús de la targeta i per això se li ha bloquejat.

Jo: M'està dient que no puc fer servir la targeta dins d'una protecció?

Teleoperador del bicing: Doncs no, això és fer-ne un mal ús.

Jo: Ya... (incrèdula) I ara que puc fer?

Paio indesitjable: Ya... (amb un to irònic del copón!!!) Doncs ha de passar per l'oficina d'atenció al client.

Jo, ja indignada però intentant mantenir la compostura: He d'anar a l'oficina? Em pot indicar on és, si és tan amable?

Paio indesitjable: Al Passeig de Gràcia, cantonada Diputació.

Jo, en versió innocent: Molt amable, gràcies.

Penjo i m'indigno pel tracte rebut.

No m'ho crec que sigui per un mal ús que s'hagi espatllat la targeta, no m'ho crec. INDIGNACIÓ n. 1.
El to irònic no se l'hauria de permetre. INDIGNACIÓ n. 2
I per si això fos poc, li explico al David i em diu que no, que l'oficina del bicing no és pas allà on m'ha indicat l'indesitjable, sinó a la Plaça Carles Pi y Sunyer (que no s'assembla de res a Passeig de Gràcia!!!). És a dir que l'indesitjable a més a més de tot plegat, m'ha enganyat. INDIGNACIÓ n. 3

Flipo. I a més a més, em quedo sense bici... Però això no quedarà així...

en Jordi

2011-08-16T20:56:00.000+02:00

Primer va ser un company de facultat, que tocava la guitarra, portava cada dia un mític entrepà per esmorzar i que estudiava poc, però aprenia molt. Després va passar a ser company de pis, que es barallava amb la Cleo, era fan de les pizzes del mercat i contribuïa al desordre general en la mateixa mesura que jo.

Ara, fruit de tota aquesta trajectòria, puc dir orgullosa que és un dels amics que fa més temps que m'acompanyen fent camí. Des que el vaig conèixer que admiro al Jordi pel seu positivisme, per la seva vitalitat, per la seva autenticitat, per no deixar mai de ser com és i per les seves ganes de riure i de fer riure. Amb ell he après un infinit de coses que d'alguna manera m'han fet ser com sóc.

Per tot això i per molt més, Jordi, GRÀCIES!

Barnetegi 2011

2011-07-25T12:38:00.000+02:00

Un any més d'euskera.

Un any més de colònies.

Un any més de riures.

Un any més per compartir.

Un any més d'anècdotes.

Un any més amb vosaltres.

Ens animem per ... un any més?

ESKERRIK ASKO!!!!!!!

Crooooooc

2011-07-12T23:28:00.005+02:00

Avui m'he comprat unes crocs!

2011-07-08T16:04:00.003+02:00

Lliure. Sóc lliure. Ja estic oficialment de vacances. I ja he suspès oficialment les oposicions. Tot i que seria més correcte dir que M'HAN suspès les opos. Sona a excusa, però realment crec que el resultat és fruit del sistema, i no pas cosa meva. En fi, això fa que no acabi de gaudir d'aquestes primeres hores de llibertat. Però ara ja s'ha acabat. Ja puc aparcar els mals rotllos de la feina fins al setembre (i fins aleshores ningú em traurà l'esperança de que no tornin...), i ja em puc oblidar de l'aplicatiu de les oposicions que fa quinze dies que actualitzo cada hora com a mínim, per veure si hi ha novetats.

Fent balanç, hauria d'estar radiant de felicitat. Però no és el cas. No sóc pas fatalista (o no excessivament). Sóc conscient de que a l'institut hem fet una molt bona feina, i també que he donat el millor de mi en aquest procés de selecció, però... de què em serveix? Ara mateix de poca cosa. Ara només em sento... no sé si la paraula seria estúpida o inútil. A nivell de feina, per haver gastat massa energia per enfadar-me dia sí, dia també, però principalment per haver perdut tant de temps estudiant, o preparant-me per un procés de selecció per a un càrrec que ni tan sols sé si vull. Em sap greu haver deixat de banda el camino per estudiar, haver-me quedat a casa massa caps de setmana treballant, haver-me perdut festes, activitats i sortides, etc... El temps. El temps, tan preuat, que no és possible recuperar. Temps per mi, però també temps per molts dels meus amics als que he tingut "abandonats" durant massa temps. És principalment això que em fa ràbia, saber que he perdut no només el meu temps, sinó que també m'he perdut coses del seu temps, del vostre temps. I per això, us vull per una banda demanar disculpes, i per una altra donar-vos les gràcies. Gràcies, perquè malgrat haver estat "mising" gairebé un any sencer, seguiu aquí, i em continueu donant el vostre suport.

Ara estic tornant. Poc a poc, recuperant-me dels cops rebuts i ressorgint de les meves cendres, tal i com anunciava. Ens veiem?

2011-06-03T18:45:00.002+02:00

Com l'au Fènix, ressorgiré de les meves cendres. Quan? Ez dakit exactament, però espero que sigui quan abans millor, perquè ja estic arribant als meu límits...

Aquesta última setmana la USEE ha semblat un polvorí, i nosaltres uns simples bombers ja sense aigua a les mànegues per apagar tots els focs (toma metáfora!). Però l'hem superada. Ara marxem de colònies, el dilluns, 3 dies a Capmany. I quan haguem tornat i s'acabi el crèdit de síntesi, sembla que a nivell laboral, es començarà a veure la llum al final del camí.

Llàstima que just quan s'acabi el tema USEE prendrà molta força el tema Opos. Jo crec que una de les parts més complicades, la del treball, la tinc més o menys resolta, però no he tingut temps, hàbits ni motivació per estudiar per l'examen fins ara. I amos, que tampoc no desbordo ni temps, ni hàbits, ni motivació ara mateix. Per sort el nostre temari és més o menys factible aplicant una barreja entre lògica i sentit comú. El que necessito principalment és tenir un cap clar i estructurat. Hm... Algú me'n deixa un?

Ara que me'l miro, un post sense sentit. Com tantes altres coses, de fet... Però no, l'objectiu era deixar clar que sí, que com l'au Fènix, ressorgiré de les meves cendres!

2011-05-09T23:04:00.004+02:00

L'altre dia em van parlar d'un projecte personal que he decidit dur a terme. La "llibreta de la felicitat", es podria anomenar. Es tracta d'apuntar cada dia i durant 2 mesos, els moments del dia que m'han fet o en els que m'he sentit feliç. Després podré veure amb més claredat quines i quantes són les coses que em fan vibrar.

Vaig començar el projecte el dissabte, just després del dia crític, és a dir que de moment porto ben poc, però ja em sorprèn. O em sorprenc, millor dit. M'agrada veure la gent que hi apareix i els moments curiosos que em donen felicitat. Trobo graciós que em vegi apuntant coses com apuntar coses i rellegir la llibreta. Jeje. M'agrada. Quan en tingui més pàgines plenes, potser faig un rànquing. :)

Avui, no puc

2011-05-06T18:26:00.003+02:00

Avui no puc més. No puc. Estic cansada. Cansada de pensar, cansada de fer, cansada de ser i cansada d'estar. Ja fa unes quantes setmanes que penso en massa coses a la vegada. Fa massa temps que faig massa coses. Ja no recordo ni quan fa que sóc com no vull ser i òbviament en cap moment estic com hauria d'estar. Però avui no puc més. No penso fer res més. Avui no. Necessito dormir, per una banda, això ho tinc clar, però també necessito riure, distreure'm, deixar de pensar i començar a fer coses que no tinguin res a veure amb la feina o les opos... Però si m'hi poso, tampoc en gaudeixo, perquè sé que n'hauria d'estar fent unes altres. Entro en un bucle.

Només queden 4 setmanes de curs reals. Només quatre. I ara que ja ho tinc tot una mica (i només una mica) més per la mà, me n'adono que hi ha moltes coses que cal canviar. Ara que em podria relaxar una mica, ja començo a pensar en el curs que ve a preparar coses i a analitzar com vull treballar l'any que ve. Quan ho llegeixo aquí escrit m'agrada com queda, d'això se'n diu treballar amb previsió, però realment, el que això implica per mi, és un merder. Em fa la sensació d'estar en un bucle, altre cop. I el pitjor de tot és que, en aquest cas, tinc la sensació de saber on és la porta de sortida, però no en tinc la clau. Estic atrapada en el meu propi bucle.

Prou, avui no vull pensar res més, no vull fer ni ser res més i en definitiva no vull haver d'estar.

2011-04-23T09:40:00.000+02:00

PER MOLTS ANYS, PRINCESA!!!!!

2011-04-17T23:26:00.003+02:00

Un cap de setmana amb aires de minitegi. Per pujar a Donosti un divendres tarda, després de portar tota la setmana currant, tenir-hi un programa de no parar i tornar a baixar el diumenge, s'ha de ser un motivat. Quina sort haver trobat tanta gent motivada junta, doncs!!!! Tot just acabo de passar la meva primera korrika, i ja tinc ganes de que arribi la següent, però amos, que m'esperaré els 2 anys que falten lasai, lasai... M'espero tranquil·la, perquè sé que en breu arribarà el Barnategi de nou, ple de "pinzortzis", riures i més riures. Per tot això i més, gràcies a tots per fer-me oblidar l'esgotament i per fer-me sentir tan acompanyada i tan a gust!!!!

Se acerca...

2011-04-08T17:15:00.001+02:00

Game of Thrones Exclusive Preview

Victòria!!!!!

2011-03-24T17:34:00.004+01:00

Avui hem anat amb els alumnes de primer a participar d'una competició d'atletisme inter-instituts de Manresa. D'entrada no em semblava una sortida massa emocionant, però ho ha sigut, i molt!!! Els alumnes participants estaven nerviosos, i els espectadors més que motivats. Han fet pancartes, s'han escrit "Lacetània" per totes les parts visibles del cos... Crec que mai s'havien sentit tant identificats amb l'IES. 50 metres tanques, 60 i 500 metres llisos, salt de llargada, llançament de pes i relleus 4x60 i 4x200, i tot en categoria masculina i femenina. Abans dels relleus estàvem empatats amb un altre institut de Manresa, emoció fins el final. Abans dels últims relleus, 4x200 femenins, anàvem només 3 punts per davant dels rivals. Quins nervis!

Realment no m'identifico gaire amb el meu institut. Vull dir... és feina, només feina... i per molt que els meus alumnes sí que em donen mals de cap quan plego, no m'hagués imaginat mai que això m'unís d'alguna manera amb la institució com a tal. Però allà estava jo aquest matí, a les grades de l'estadi atlètic, dreta (que asseguda no m'hi veia prou be i no m'hi sé està quan estic nerviosa) i sense perdre'm cap detall (comentant que si han fet una bona sortida, que si les nenes són unes patates en velocitat o els nois fan el pena en els salts). I a la última carrera, els relleus que ens havien de donar la victòria o la derrota, he cridat! Jo!!!!! Com si estigués al Camp Nou, com si m'hi anés la vida, he cridat els noms de les noies, he patit quan l'ultim relleu ha trigat més del que hauria d'haver fet i m'he emocionat molt molt molt, quan la Berta ha creuat la meta amb molta diferència sobre les seves rivals. Sí, hem guanyat!!!! Ueeeeeee!!!! Tot el Lacetània ha saltat a la pista i han passejat el trofeu per tot l'estadi, com si fos la Champions. Ha sigut molt bonic, molt!

Tota l'experiència m'ha fet pensar i m'ha fet recordar. Feia molts anys que no posava els peus en una pista atlètica i mai ho havia vist tot des de les grades. M'ha fet pena. He recordat com m'agradava córrer. L'adrenalina d'abans de "PUM" de sortida, una passada, i normalment, només sortir, ja sabia si guanyaria o no. I m'agradava. No només guanyar, realment gaudia de participar, de les sensacions, de l'ambient, dels nervis, ...

Quan vaig començar la uni ho vaig deixar, i crec que va ser un error. Els primers anys sempre tenia ganes d'apuntar-me de nou a córrer, però les classes i la feina no em deixaven temps, i ara m'he convertit en sedentària en el meu temps lliure. Sempre penso que ja corro prou amunt i avall per feina i demés, però la veritat és que una mica d'activitat real i planificada, no m'aniria gens malament.

Aquest matí he vist un parell d'alumnes que competeixen i he pensat una altra cosa. He pensat que des del meu punt de vista d'ara, m'hagués agradat que el meu pare potenciés una mica més aquesta afició, que s'interessés i em vingués a veure quan corria, o simplement que m'hagués ajudat a canalitzar aquest interès, per a poder treure'n algun profit. Potser ara seria diferent. Potser no.

Sigui com sigui, una gran jornada, i una gran victòria que l'Esther, la professora d'Educació Física, es mereixia. Felicitats!!!!

Una vez al año, ...

2011-03-19T23:34:00.001+01:00

Sí senyor! Sagardo eguna, com cada any sense decepcionar-me. Uy, uy, uy, quines ganes de riure, quina il·lusió retrobar-nos, quina manera de flipar i quina quantitat de gent rara que volta pel món... Quin gran dia, de veritat!!!

Feliz

2011-03-18T20:05:00.002+01:00

<[Notebook]> hola, estás?

Sí, sí!! Estoy! Estoy y estaré! Me alegro de la vuelta, muchisimo!

Gracias, gracias, gracias!!!!!

Semana blaaaaaaaanca!!!!!

2011-02-25T15:00:00.001+01:00

Eso es. Semana blanca, la primera y la última. Pero la voy a aprovechar. A aprovechar para desconectar, dejar la mente en blanco (que supongo que para eso le pusieron ese nombre a esta semana) y:

Dejar de pensar en dusieres (en prepararlos y corregirlos), en arquebisbos, en cuadrar horarios, en que 1 + 1 equivale a un palito más otro palito, y que, a diferencia de lo que cree la mayoría, no siempre tiene porqué dar 2, puede ser 0 ó 1 ó un sinfín de resultados cada cual más surrealista.
Olvidarme del horietatik, del hemengoak y del horrekin, del zinen, del nintzen y del genuen (que no he aprendido todavía, la verdad sea dicha), de los baldintza y del norengandik. (Aunque espero olvidarme solo lo justo, que sino luego me costará un montón acordarme de nuevo...)
Intentar superar los malos rollos, las inseguridades, las tentaciones, las dudas, las penas y las tristezas, los dolores, las luchas...
Olvidarme también de las facturas, de las oposiciones, del piso, de la cocina, de ir para arriba y para abajo con el coche...
Aparcar el Facebook (la isla, el restaurante... si es que...), el Trivial, el Twitter, la BB, la Nintendo y los Zombies, en general a desconectar de mi mundo virtual.

Volar. Volar a Alemania a ver a los míos.
Disfrutar del tiempo para mi y para él (siempre y cuando la familia lo permita, clarostá) y divertirme.
No pensar en NADA.
Reírme, salir, ver gente nueva, hablar idiomas, sofasear en sofás ajenos, ver la TV, rememorar momentos pasados y planear momentos futuros...

En fin!!

Nos vemos a la vuelta!!!

Visc...a

2011-02-13T17:20:00.004+01:00

Visc a... Igualada. Té poc glamour. A més a més, si no ets filla d'aquí, o com a mínim treballes aquí, és un rotllo. Ara farà 7 anys que em vaig comprar aquest pis. A l'estiu farà 7 anys que hi visc. I la veritat és que m'agrada. Però matitzo: m'agrada el PIS. M'agrada es queda curt, m'encanta el meu pis. Però no m'agrada gaire que sigui a Igualada. Hi he viscut coses molt boniques aquí, que no m'haguessin passat si el pis hagués estat en un altre lloc, com ara compartir-lo amb el Jordi, que va ser una època preciosa. Però la veritat és que no faig vida aquí.

No em considero pas gaire de can fanga, però a mi, viure a Barcelona m'agrada. Aquest cap de setmana que m'he instal·lat a la capital m'hi he sentit molt bé (i això tenint en compte que com a casa no s'està enlloc). Sortir de casa i veure gent. Caminar uns metres i trobar comerços, bars, terrasses, ambient en general. I el millor de tot, trucar i quedar. M'ha agradat. Jo quan truco algú per quedar o és per planificar-ho per un altre dia, o com a mínim per dins d'hora i mitja, i què vols que et digui, és un pal.

Algun dia, és un dels objectius, viuré a Barcelona.

2011-02-12T23:55:00.000+01:00

La Fageda de'n Jordà. Fa uns anys això per mi no era més que un bosc, espectacular, però no més que això. Des que conec a la Maria, la Fageda ha passat a ser molt més. M'emociona el projecte que hi ha al darrera, la feina que s'hi fa, la voluntat de treballar per a les persones que més ho necessiten, ho trobo digne d'admirar.

Jo tinc sort. Tinc sort, perquè de tant en tant, un, dos o tres cops l'any la Fageda ve a veure'm. No és el mateix que poder-m'hi passejar però el que sí que m'arriba és la seva l'essència.

Aquest cap de setmana he sigut afortunada rebent la visita de la Maria. No m'agrada només pel que fa ni d'on ve, m'agrada perquè és d'aquelles persones que encara que ara feia gairebé un any que no ens vèiem i gairebé no havíem parlat, és com si no haguessin passat més de 4 dies. Perquè és de les que els pots explicar les coses més absurdes, inversemblants, importants, tristes, alegres... que ella sempre m'escolta sense jutjar, sense deixar de somriure i sense deixar-me d'estimar, hagi fet o dit el que hagi fet o dit. S'alegra o s'entristeix de les coses que em passen tant o més que jo i m'ajuda a gaudir de les coses boniques que tinc al meu voltant. El que també m'agrada és que moltes de les vegades que ens trobem em presenta gent. Però d'aquella gent que costen molt i molt d'oblidar. Aquest cop he conegut el Sergio i l'Anna, i, de veritat, m'han arribat al cor.

Ja ho he dit milers de vegades i ja sé que ho saps, però GRÀCIES i torna molt molt aviat!!!

Plants vs. Zombies

2011-02-07T15:52:00.000+01:00

Ains... A principis d'any sortia el joc per la DS. No recordo quan em vaig posar a jugar, però el que està clar és que ja no surto de casa sense... Trist? Doncs no, divertit, molt divertit. Que podria dedicar el temps a fer quelcom més interessant com ara llegir o estudiar o el que sigui? Suposo que sí, però com que en aquest cas, qui determina l'interès de les coses que faig, sóc jo mateixa, estic encantada de cuidar les plantes del meu jardí, de plantar els bolets més estranys i de carregar-me zombies que llegeixen el diari, porten una galleda al cap o que volen amb un globus lligat a la cintura.

Flipo amb la senzillesa del joc, què no dona grans opcions, però que té una història i un disseny molt molt graciós.

Rapunzel

2011-02-06T22:00:00.002+01:00

Avui hem anat al cine amb les nenes. Primera trobada i primer cop al cine en 3D. Les dues coses han anat molt bé, la veritat. La peli... Té moments, però tampoc és res de l'altre mon. L'experiència... Impagable!!!

2011-01-25T19:30:00.003+01:00

Hi ha dies que són una MERDA des que treus un peu del llit, fins que l'hi tornes a posar.

24

2011-01-24T19:00:00.001+01:00

24. Dos i quatre. D'entrada són dos xifres que per separat no em són molt simpàtiques. Els nombres parells no m'agraden gaire, però l'altre dia em va venir al cap que el número 24 és especial a la meva vida. Molt especial. He estat donant-hi voltes i heus aquí les conclusions a les que he arribat:

- Vaig néixer un dia 24 (aquesta és fàcil...)

- d'un mes de juny, que és el mes número 6, que multiplicat per 4 dona...: 24!

- Vaig tenir la meva primera parella als 24 anys (cap comentari...)
- i ens vam fer el nostre primer petó un dia 24.
- Un dia, 24 hores,
- i un any 24/2 mesos!!!
- Un altre primer petó, més recent, també és d'un dia 24, ains... avui fa 6 mesos, ... FELICITATS!!!

- El dia 24 d'agost era sempre el meu últim dia de colònies de Prodis (cosa que potser no us sembla molt significatiu, però van ser MOLTS anys de colònies i aquest dia de comiat sempre era especial).

- Em vaig titular com a Intèrpret també als 24,
- i vaig començar aleshores la meva vida laboral més ... oficialment.

- Hi ha molts dies assenyalats al calendari que cauen en 24! Bé, ara només en recordo 3: Nadal, Sant Joan i la Mercè, però no em cal buscar gaire i trobo en el mateix ordre d'importància que un 24 d'octubre mor Christian Dior. En fi... Que no, que no, que va en serio, Nadal, Mercè i Sant Joan, i si ens fixem en es seus múltiples, podem afegir el dia de Reis, també (6 x 4 = 24!!!), el de la Constitució, etc etc...
- Tenim 24 costelles.

- No sóc la única afortunada de néixer en un dia tan assenyalat, el David també és d'un 24,

- i la meva neboda d'un 24 - 1 (uissssss),
- algunos se adelantan al acontecimiento y se les ocurre nacer un día 12, pero vamos, que molan igual o más.
- Una altra casualitat: deixo de fumar un dia 24.
- ...

Impressionant! I perquè no trec les agendes antigues i repasso, però... que tingueu un bon dia!!!

Ole tu, o-le tu!

2011-01-21T09:44:00.009+01:00

De vegades la vida et posa gent al davant que no saps perquè, però que només veure-la ja te l'estimes. Avui m'he llevat pensant en una d'aquestes persones i em sento molt i molt afortunada de poder comptar-la com amiga.

Diuen que les experiències traumàtiques uneixen, i és ben cert... El Barnategi va ser traumàtic en molts sentits, molts, però el trauma inicial d'arribar fins a Arantza en zazpi minutu serà dels més inoblidables. Si no ho haguéssim compartit, ara probablement veuríem la vida d'una altra manera (de fet encara podem donar gràcies de poder veure-la...). En fi, amb una entrada com la que vam tenir, ja no calia fer res més. A partir d'aleshores ha canviat el meu lema: "posa una Mon a la teva vida". És d'aquelles persones especials, que transmeten i contagien alegria i motivació. Perquè si alguna cosa té ella, és motivació. Motivació per l'euskera, principalment, però també per fer feliç a qui tingui al seu voltant. Crec que poques vegades m'he trobat amb una persona amb tan poca malícia com ella. Ella és innocència en la seva essència més pura. És simplement ... un regal.

Sent una homo APM? com cal, és una muhé digna de admirar, i definida en 4 paraules: Pertsona oso ona da!

2011-01-19T22:52:00.006+01:00

Avui he après a fer això. I què és? Doncs són les paraules que més cops es repeteixen en el blog fins ara. M'encanta que una de les paraules més representatives sigui "sofà", jajaja!!!

2011-01-16T12:18:00.004+01:00

Visc al barri de les Flors, i deu fer uns 4 anys que no he tingut cap flor a casa. Un delicte, vamos.

Ara ja en torno a tenir. No sóc jo massa bona jardinera, però m'ha vingut de gust. I la veritat és que són prou boniques les floretes. :)

¡Y yo con estos pelos!

2011-01-11T22:21:00.001+01:00

Jo tinc poc glamour. Això ja ho tinc assimilat. Però entre tenir poca classe i anar feta una cutre hi hauria d'haver una diferència. I jo per anar pel carrer, doncs m'ho miro, però per anar per casa... no gaire. I ja n'hauria d'haver après. Això d'obrir la porta a desconeguts en pijama taronja i barnús rosa... hauria de ser multable. Val que no obro cada dia la porta amb aquestes pintes, però curiós, o sospitós, que les dues vegades que ho he fet, m'he trobat davant d'homes dignes d'admirar. Ells també m'admiren, segur, o per tenir els pebrots d'obrir la porta a algú vestida així, o pel simple fet de tenir roba d'aquestes característiques. ¡Ole tu, o-le tu!

Propòsit per l'any que entra: Canvi de vestuari. Claríssim.

2011-01-10T18:00:00.008+01:00

Tornar a la feina després d'aquests dies de festa ha sigut horrible. Per una banda crec que mai m'havien sentat tan bé unes vacances de nadal i per l'altra sé que mai havia tingut tan poques ganes de tornar a treballar. Mala combinació, perquè no queda més remei... El tema dels molts dies de festa no cal que el toquem, però la sensació d'aquest matí em fa pensar que a la feina potser hi ha alguna cosa que no rutlla... Val la pena donar-hi alguna que altra volta.

També era el primer dia de feina i rutina sense tabac (18 dies!!!). Un repte que no puc obviar. M'ha costat. Potser és el dia que més m'ha costat. Enfrontar-m'hi tota sola ha estat difícil, amb molts moments de tentació i de pensar que no ho sabria ningú, però estic contenta perquè he resistit com una campiona. Sé que encara queda molt camí per fer, però després de resistir el dia d'avui, potser veig el final més a prop. Potser.

El dia, ha anat millorant a mida que ha anat passant. L'insti no ha sigut tan traumàtic com esperava i la tornada a la rutina també té les seves coses bones. Retrobar-se amb els companys i les companyes de feina, activar-se una mica, i les tornades a casa amb els seus merescuts descansos al sofà. Després de portar apalancada de sofà en sofà sense cap motiu dies i dies, potser no és una gran novetat, però semble que el repòs al sofà ha de ser més merescut quan un treballa...

Parlant del sofà, ara tinc un nou element per descansar a casa. Bé, per ser del tot sincera, fa 6 anys que el tinc el casa, però no l'havia pogut fer servir. Ara, hem aprofitat les vacances per acondicionar una mica el pisito i per penjar l'hamaca que em van regalar quan em vaig comprar el pis. Per fi!!! És una passada! Vaig tard, però, GRÀCIES, GRÀCIES, GRÀCIES!!!!

La resta del dia ha servit per reclamar. Reclamar per factures i reclamar al banc per 34 cèntims... Sona trist, però m'indigna, i com que avui tinc dia de reclamacions, doncs reclamo.

10 dies

2011-01-02T23:19:00.003+01:00

Fa 10 dies que no fumo! ¿Ha sido récord? Doncs jo crec que sí, que és tot un récord per mi. La veritat és que després d'un primer dia fatídic (en el que vaig acabar fumant, per això el compte comença el dia després) ho estic portant força bé. De moment porto fet la meitat del camí, a veure si aconsegueixo fer l'altre meitat, també.

Moltes gràcies als consells, moltes gràcies per les respostes i moltes gràcies per la paciència. :)

Dinner for one

2010-12-31T13:09:00.000+01:00

Tinc 32 anys. D'aquests n'he passat uns 24 caps d'any a Alemanya. Això marca. Els caps d'any en família són curiosos. Suposo que com que ja portes tants dies sopant amb la mateixa gent, i com que és l'ultim dia de l'any, sembla que has de buscar quelcom diferent per fer. Recordo caps d'any jugant, caps d'any a casa d'amics de la família, que jo veia per primera i ultima vegada, caps d'any intentant veure el futur en plom fos (gran tradició), caps d'any dormint, caps d'any de petards al carrer, caps d'any de tv... El que era igual any rere any era això: (primera part en alemany, segona en anglès)

Cada any el dia 31 de desembre emeten això. I cada any em provocava la mateixa emoció veure-ho i cada any els mateixos riures. Ara ja fa uns anys que passo els caps d'any aquí. Canvio família per amics i el fondre plom, per menjar raïm, però tot i que l'essència de passar d'un any a l'altre és la mateixa, no passa any que no recordi aquest vídeo i rigui.

Ara però, les coses són diferents, la innocència dels anys d'infantesa i joventut ha donat pas a la realitat de la feina. Els amics que semblaven els millors i que sempre seguirien allà, s'han anat esvaint, deixant lloc a noves coneixences. I la connexió d'ambdues és la que m'ha estat acompanyant durant els últims anys. Especialment aquest 2010 ha resultat curiós en aquest sentit. El canvi de feina, i de companys, la incorporació de tot un col·lectiu de flipats per l'euskera en el meu repertori d'amics, el pas de relacions virtuals a reals, l'estretament de lligams amb amics i amigues ja existents, el trobar amb qui compartir espais, ... tot això i més fa que guardi un bon record d'aquest any. Gràcies a tots vosaltres per fer-ho possible.

BON ANY!!!

2010-12-24T12:11:00.005+01:00

BON NADAL!!!!

Jo puc!

2010-12-23T13:59:00.006+01:00

Primer dia de vacances, primer dia sense tabac. El protagonisme l'hauria de tenir que he pogut dormir fins que he volgut, o que em puc passar el dia en pijama per casa, però no. El protagonisme del dia se l'emporta el deixar de fumar.

La veritat és que em pensava que em resultaria més senzill. M'he llevat tota motivada, desant els cendrers i eliminant tot indici de tabac de casa. Ara, la motivació segueix, però les ànsies van en augment. Em sobrevenen dubtes tipus: "en serio vols deixar-ho?", "estàs sola a casa, no ho sabrà ningú" (a no ser que sigui prou innocent per publicar-ho...), "i si ho deixes demà?", etc...

Però no pot ser. Sí, sí que ho vull deixar. I no, no ho sabrà ningú, però n'hi ha prou amb saber jo mateixa que no ho he aconseguit. I demà... demà serà igual de complicat que avui. Així que ànims a mi mateixa, JO PUC!!!!

2010-12-22T18:45:00.009+01:00

De vegades la gent et sorprèn. Agradablement. Després d'un trimestre a l'insti força dur, sense gaire contacte amb les altes esferes, o més ben dit, amb un contacte estrictament formal i professional, flipo al rebre aquesta posta, i flipo encara més amb el surrealisme del dinar de nadal. Això em fa pensar que segurament no està tot perdut.:)

2010-12-21T23:40:00.004+01:00

Pues eso. No m'agrada el Nadal. Més que el Nadal en si, no m'agrada tot el que l'envolta. No sé perquè, però aquestes dates sempre porten molta feina. Fa dos setmanes que ja no sé on tinc el cap. Feina, regals, sopars, feina, compres, dinars, feina, regals, estudiar, feina, regals, reunions, feina, feina, feina... Estic cansada. I ho faig gairebé tot però no hi sóc al 100% i això em fa ràbia.
En fi, sort que aviat venen les vacances i quan s'hagin acabat les obligacions que aquestes dates comporten espero poder parar i quedar-me a casa i dormir.

Bona nit.

de pont

2010-12-07T16:19:00.004+01:00

Ja he muntat el pessebre (aquest any, que he trobat un lloc on no hi poden arribar els gats, he decidit tornar-lo a muntar). Posar el pessebre era una de tantes coses que he fet que NO eren a la encara intacta llista de coses per fer durant aquest pont. Sóc la reina de les llistes de tasques per fer, i la princesa de deixar-les a mig fer. De totes maneres estic contenta. El pont no ha anat del tot com el tenia previst, però he descansat, que era un dels grans objectius d'aquests dies. També he anat avançant en les compres dels regals de nadal i no ha resultat pas tan estressant com pensava. He anat a un sopar d'aniversari que va resultar tan o més complet del que m'esperava. M'he comprat una estufa per la meva gèlida habitació, que m'ajuda a dormir encara millor. El sopar a casa del Jordi, per celebrar el seu tercer grau de l'hospital ha estat sense cap dubte l'alegria del pont. M'he inspirat amb el regal per la meva amiga invisible (tema que també em preocupava força). No me n'he ensortit amb la instal·lació del WoW, però no tot em podia sortir rodó. I, sobre tot, he fet sofà.

No he estudiat, ni opos ni euskera. Punt negatiu. I tampoc he obert els llibres de l'insti. Un altre punt negatiu. Però... en el còmput global, guanyen els punts positius.

Ja queda menys per les vacances!!!!!

Faci el que faci...

2010-12-03T16:27:00.003+01:00

Había una vez, hace muchos años, un matrimonio con un hijo de doce años y un burro. Decidieron viajar, trabajar y conocer mundo. Así, se fueron los tres con su burro.

Al pasar por el primer pueblo, la gente comentaba:

- ¡Mira ese chico mal educado! Él arriba del burro y los pobres padres,ya grandes, llevándolo de las riendas!

Entonces, la mujer le dijo a su esposo:

- No permitamos que la gente hable mal del niño.

El esposo lo bajó y se subió él.

Al llegar al segundo pueblo, la gente murmuraba:

- ¡Mira qué sinvergüenza ese tipo! Deja que la criatura y la pobre mujer tiren del burro, mientras él va muy cómodo encima!

Entonces, tomaron la decisión de subirla a ella al burro mientras padre e hijo tiraban de las riendas.

Al pasar por el tercer pueblo, la gente comentaba:

- ¡Pobre hombre! Después de trabajar todo el día, debe llevar a la mujer sobre el burro! ¿Y el pobre hijo? ... ¡qué le espera con esa madre!"

Se pusieron de acuerdo y decidieron subir al burro los tres para comenzar nuevamente su peregrinaje.

Al llegar al pueblo siguiente, escucharon que los pobladores decían:

- ¡Son unas bestias, más bestias que el burro que los lleva, van a partirle la columna!

Por último, decidieron bajarse los tres y caminar junto al burro.

Pero al pasar por el pueblo siguiente no podían creer lo que las voces decían sonrientes:

- ¡Mira a esos tres idiotas: caminan, cuando tienen un burro que podría llevarlos!

Faci el que faci, sempre hi haurà gent a qui no li agradarà. Intentant trobar la manera de: o bé actuar amb la convicció plena de que el que faig és correcte (o el màxim de correcte que puc) i que no m'afectin les oposicions, o bé triar sempre la opció que més adeptes tingui (sense trair-me a mi mateixa).
Cercant solucions...

Imposiblea da!

2010-12-01T19:42:00.003+01:00

Sí, sí, em reafirmo. Imposiblea da. Ara ja estic a segon. S'ha acabat l'excusa de lehenengo maila, i ara me n'adono de que el curs passat vivia molt molt bé. He escrit un mail amb només tres frases en euskera, TRES, i aquest n'és el resultat i la correcció:

"Kaixo Miren! Barkatu, baina ni oso berandu ~~iristeko~~ iritsiko naiz. ~~Trenek~~ Trena ez du da pasatu, euria ~~egin~~ ari duelako... ."

Això m'ho fan els meus alumnes i els suspenc. El que em consola és que els meus alumnes necessiten el que els ensenyem per sobreviure i jo només per passar-m'ho bé. :) Per tant, aniré a classe i als Barnategis que pugui i m'aplicaré tant com em sigui possible, però no m'atabalaré.

Un dilluns qualsevol...

2010-11-22T19:28:00.002+01:00

Els dilluns se suposa que són els meus dies tranquils. Oficialment només treballo de 8 a 11 i tinc el migdia, la tarda i el vespre per mi. La realitat és que els dilluns sempre passen coses. O bé em passo la tarde fent feina pel que queda de setmana, o no aconsegueixo sortir de l'institut fins al migdia, o em queden tantes coses pendents del dia a dia que no en tinc prou amb les hores del dilluns, o em passen gloriades. O em passa tot això en un sol un dia, com avui.

He sortit de l'IES al migdia, que ja vol dir que m'he quedat fent feina allà durant dues hores (que en teoria hauria de voler dir que per la tarda tinc menys feina) i que hem fet una de les mils reunions que ens queden per fer aquesta setmana.

Són les 4, arribo a casa i dino.

Preparo a mig gas l'examen de mates, encara em queda tota la tarda per endavant, penso.

Sobre les 6 decideixo baixar a comprar les 4 coses bàsiques que necessito urgentment per demà (planificar les compres per més dies em fa mandra...).

Recullo els paquets de brossa blava, verda i groga, que se m'acumulen no sé perquè i baixo els meus 4 pisos. Passo pel caixer i em truquen. Mitja hora de relat de com va seguir el transcurs de la nit de dissabte després de que jo marxés. Tenint en compte que em fa certa ràbia marxar abans de que s'acabin les coses (tot i que sigui del tot necessari) em fa il·lusió que se m'expliqui, però això encara incrementa més el meu sentiment (segurament estúpid) de certa ràbia d'haver-m'ho perdut.

Quan penjo, 2 trucades perdudes. Ja trucaré quan surti del súper, penso. Agafo les compres que necessito i quan sóc a la caixa, altre cop el telèfon. (Em pregunto perquè m'emporto el telèfon per anar al súper...) No l'agafo, ja trucaré quan sigui a casa, penso.

Quan surto, me n'enrecordo de que li dec 40€ a la Mari Carmen, així que vaig cap al caixer altre cop. Telèfon. Estàs liada? Grmpf... Sí, però digues, que tres trucades perdudes seran per un tema urgent. I ho és, o si més no, m'interessa. Mentre aguanto la compra i trec diners intento assimilar al màxim la informació.

Arribo a casa, acabem la conversa i pujo. 4 pisos. Arribo a dalt, deixo els trastos i les bosses i me n'adono que m'he deixat el que més necessitava: la sorra de gat. Grmpf!!!

Trucada. ... ains, no, no he fet els deures d'euskera, ... potser després m'hi poso, sí. ...

Arreplego el que queda de brossa blava (sí, acumulo molta brossa blava, i?) i la del rebuig i baixo altre cop els 4 pisos. Entro al súper agafo el que necessito i quan sóc a la caixa me n'adono de que no porto la cartera. Noooooooo!!!!! Apa, deixo les coses i torno a casa. 4 pisos de pujada per no res.

El problema és que pel camí ja vaig pensant que no recordo haver tret la cartera de la butxaca. De fet no recordo haver-me-la posat a la butxaca sortint del caixer, tampoc... Ains! I no, a casa no la veig per enlloc. Kaka! Me l'he deixat al caixer, penso.

Baixo 4 pisos, aquest cop, sense brossa i sense calma. Vaig al caixer amb molta esperança i en surto amb les mans buides i sense esperança. No pot ser, penso. No la puc haver perdut, i no me la puc haver deixat. De tornada ja em preparo pels comentaris tipus: algun dia et deixaràs el cap, això et passa per fer massa coses alhora... I pel pitjor de tot, renovació de papers.

Pujo els 4 pisos pensant que ez da posible, que l'he de trobar. I sí, la trobo. Al seu lloc, allà on mai està. En fi...

Baixo, per darrer cop. Compro la maleïda sorra de gat. Pujo.

Ara sóc a casa i ja no em queda gairebé res de tarda per endavant, i el que no em queda gens són ganes ni de fer deures ni de preparar exàmens. I no ho faré, de moment, no. Potser després m'entren remordiments, però ARA no.

2010-11-10T21:49:00.000+01:00

Flipo

2010-09-29T22:19:00.004+02:00

Dia 1 de setembre:

En la meva obsessió per comprovar l'estat del meu saldo bancari, entro a la línia oberta i veig, perplexa, que la Telefònica em clava 331,40€ de factura. Flipo.
Truco al 609 estupendo i després de molts intents infructuosos i molts minuts d'espera escoltant musiqueta mal sonoritzada aconsegueixo parlar amb el comercial més inepte que tenen.
Li explico el que passa i em diu que ho comprovi amb la factura. Factura que encara no he rebut i que aprofito per reclamar. Ell no s'immuta i em diu que m'esperi a rebre-la. Flipo altre cop. Finalment es digna a entrar a la meva fitxa, i m'explica quins són els avantatges de la meva gran tarifa plana telefònica. Li dic que sí, que això ja ho sé, però que aquesta tarifa no arriba als 30 leros, i me n'han cobrat 300!!! Gran resposta: potser ha fet vostè moltes trucades fora de l'horari rebaixat. Si, clar, 270 euros en trucades... I flipo, altre cop, perquè es dedica a repassar TOTES les trucades realitzades!!! No donava crèdit... De cop em diu tot content que ja ho té!!! Que clar, havia fet una trucada a un mòbil extranger!!! Abans de que s'emocionés molt li vaig dir que era impossible, que una trucada de menys d'un minut, no em podia costar 200 euros... Res.

Després li vaig dir que també tenia la tarifa d'internet. Gran notícia, la va buscar i me'n va fer saber també totes les birgueries. Que no se n'adonava que ja ho tenia tot contractat això??? Flipo.

En fi, la conclusió va ser: esperi a rebre la factura i torni a trucar.

Flipo.

Dia 3 de setembre:

Factura rebuda. Factura òbviament equivocada. Truco. Exposo el tema una altra vegada. Admeten l'error i em diuen que truqui al banc a retornar el rebut. M'enviaran una factura real que hauré d'anar a pagar. Segons ells, pot ser que en el període entre que retorno el rebut i pago la nova factura, em donin de baixa la línia per impagada. Flipo. Ells s'equivoquen i jo m'he de mobilitzar??? Ells s'equivoquen i jo potser em quedo sense telèfon??? Flipo, però com a mínim em donen una solució.

Dia 23 de setembre:

He rebut la factura: 60€. Consulto la línia oberta: m'han tornat a carregar els 331, 40€!!!!! Truco al 1004 i m'atén la primera persona competent de veritat (la primera en català, també). Em diu que retorni el rebut també i que pagui a correus la nova factura. Em dona un codi per reactivar el telèfon al moment per si de cas el tallessin.

Dia 27 de setembre:

He fet tornar el rebut però veig que la Telefònica m'ha abonat la diferència. És a dir que he de pagar ara la totalitat dels 331.40€??? (Cert, encara no he pagat la factura de veritat, mea culpa, ho sé, però...)

Dia 28 de setembre:

Tinc 3 trucades perdudes d'un número que desconec.

Dia 29 de setembre, és a dir, avui:

Rebo un sms a les 11h que m'avisa de que dec una factura, que la pagui o em tallen el telèfon. A les 18.35 truco al 1004. Plantejo tot el tema de nou i pregunto si realment he de pagar-ho TOT. La resposta és que si. Ok. Arribo a Igualada i vaig a correus. Avui vaga general no s'hi poden fer pagaments. Me'n torno a casa.

Sobre les 21.40h me n'adono de que el meu telèfon no funciona, no tinc línia. Flipo. Truco al 1004 (des del fixe) i després d'explicar una altra vegada tota la història 3 vegades (3!!!) perquè em deriven d'un incompetent a l'altre acabo sentint una locució (mal gravada) que em diu que ara no em poden atendre, que truqui demà. F L I P O! Torno a trucar i parlo amb un noi bastant eficient. Em diu que les trucades perdudes que tenia eren referents a aquest tema i que transmetrà a la persona encarregada que em truqui. (Per vendre't coses truquen 50 vegades en l'horari més intempestiu, però per això no gasten trucades???) Em demana un número de contacte i m'avisa de que el cost de reactivació és de 6euros. Li pregunto flipada si això vol dir que em quedaré sense telèfon fins que em localitzin??? Em diu que en un màxim de 48h... I m'enfado. Deixo de flipar i m'enfado. No l'he deixat acabar de parlar i m'he indignat: ells em claven la clatellada de 330 euros, ells no s'aclaren amb els rebuts i em donen feina, ells són uns incompetents, em tallen el telèfon i no em saben dir quan en tornaré a tenir i a més a més em cobren 6 euros?????? No. Acte seguit m'he disculpat, perquè el pobre teleoperador aquest no en té cap culpa, però insisteixo en que jo tampoc la tinc!!!! Finalment em reactiva la línia (de mòbil, la d'internet, no) i demà se suposa que podré parlar amb l'eminència aquesta que em solucionarà la vida. Li penso demanar de tot.

Estic enfadada. Molt.

Maite zaitut

2010-09-01T22:05:00.000+02:00

Impressionant, de nou, moltes moltes gràcies!!!!!

2010-08-24T17:40:00.002+02:00

Sessió de gelat, Toy Story 3 i crispetes.

Això si que fa vacances!!!!

2010-08-23T17:47:00.000+02:00

2010-08-20T21:08:00.007+02:00

Porto 2 dies sense fer gaire res de profit, gaudint del temps de no fer res que em permeten les vacances. Avui seia davant de l'ordinador, com tantes altres vegades, i he sentit un krsh molt fort que venia de l'habitació. Primer he pensat que els gats l'havien liat parda, però quan he mirat els he vist que estaven flipant igual que jo, posant cara de "Yo no he sido". He anat a mirar-ho i zaskas, una esquerda del quinze a la paret!!!

Definitivament hora de sortir, se'm cau la casa a sobre!!!

2010-08-16T23:26:00.001+02:00

M'encanten els dies que comencen d'una determinada manera, però que et deparen un desenllaç inesperat!

2010-08-07T17:03:00.002+02:00

2010-07-29T02:21:00.003+02:00

Compartir el día a día o momentos puntuales, comidas, viajes, experiencias...

Reflexionar sobre el pareto óptimo, por ejemplo

Jugar

Reírse de la vida, de las casualidades, de cosas que pasan, de uno mismo (y, aunque quede feo, de otros)...

Llorar

Dar y recibir consejos, ánimos, alegrías, abrazos o afecto en general, broncas (para abrir los ojos, siempre)...

Esperar con o de

Tener

Quejarse cuando algo no sale como lo esperamos o queremos, o simplemente quejarse por quejarse...

Alegrarse por, con y de

Ver pelis, el mundo de otra manera, la vida pasar, la gente de la calle...

Hablar sobre mi, sobre ti, sobre lo que es, lo que pudo ser y lo que será, sobre lo que fas o no, sobre banalidades o trascendencias...

Estar con, para, o simplemente estar allí o aquí

...

Me siento tremendamente afortunada de poder contar con amigos con los que poder satisfacer todos estos y muchos otros placeres. GRACIAS!!!!

2010-07-26T14:58:00.002+02:00

Tornar de colònies sempre és un moment màgic, que es mou entre la tristesa de que allò s'acaba i l'alegria d'haver-ho pogut viure.

Soc incapaç ara mateix de fer-ne un resum. Han estat massa intenses, massa boniques, massa divertides, massa cansades i massa especials per a poder-les encabir en quatre línies mal escrites.

Tan sols dono gràcies per haver tingut l'oportunitat de ser-hi i apropar-me a persones tan i tan especials (en toooooots els sentits).

Mila ezker, de veritat, sou impressionants!!!

2010-07-11T16:42:00.005+02:00

Hem tornat. S'ha acabat la primera de les aventures d'estiu. I com ha anat? Doncs estupendament. Com a mínim aquest és el regust que me'n queda. No tot ha estat un camí de roses, però em sembla ja tan lluny tot el que no em va agradar...

Arribar fins a Formentera va ser molt problemàtic... Vol cancel·lat. Passatgers creant psicosis. La penya colant-se. Les hostesses no sabien què dir. Fulls de reclamació (inútils). Incoherències mils. Personatges trets de pel·lícules de 3a. Ens van arribar a dir coses com que els vols anaven tard, perquè plovia a Madrid (fins que una senyora es va indignar i els va dir que si s'havia inundat, que ja n'hi havia prou de mentir), que truquéssim a Internet, ja que el vol l'havíem comprat on-line (i per qui demanem? Hola, bona nit, voldria parlar amb el senyor Internet, si us plau. ... Ah, que té problemes amb el router i ara no s'hi pot posar! Vamos, una presa de pel.), que no podien garantir tots els drets del passatgers (amb llibre dels drets dels passatgers en mà, vam reclamar fer dues trucades - a Internet no, s'entén - a les que aparentment, teníem dret i ens van respondre això, que no els podien garantir tots...). Nosaltres ens ho vam prendre en un principi amb molta calma, i ja amb molta menys quan vam veure que no hi hauria manera d'arribar a temps per agafar l'ultim ferry; cosa que implicava que ens hauríem de passar la nit a Eivissa... Tot i així, crec que ho vam fer molt i molt bé. El vol i la nit van seguir la tònica del frikisme però finalment ho vam aconseguir.

Va ser arribar a Formentera i que les coses comencessin a sortir rodones: el lloguer del cotxe, un sol no massa excessiu, trobar la casa... La casa. Casa Dorita per ser més concreta. Uff, podria escriure un llibre sencer sobre què m'ha semblat aquest lloc i la seva propietària. No ho faré. Només diré que si no ens haguéssim allotjat allà, tot el caire del viatge ara seria diferent. Ni millor, ni pitjor. Viure allà ens ha donat peu a riure, a parlar (fluixet, això si), a flipar, a seguir rient, a conèixer gent, a aprendre coses, a meditar (literalment, no figuradament, no), a cuinar, a adonar-te que el món és molt petit, a viure una festa en silenci (!!!), a descobrir fòbies (els cors NO M'AGRADEN) i filies (les hamaques sí que m'agraden)... Si haguéssim viscut en un altre lloc haguéssim trobat altres coses segur, però aquesta experiència l'havia de viure, un cop com a mínim. I per fer-ho la companyia ha estat la millor que podia trobar. Gràcies per les converses. Gràcies pel respecte i la tolerància cap a les meves queixes i els meus dubtes. Gràcies per compartir. I us estic infinitament agraïda pels riures.

Tornar a Formentera ha estat genial. I tornar-hi d'aquest manera també. Segueixo enamorada de la nostra cala, segueixo cremant-me i amb es dies mutant del meu blanc habitual a un blanc més fosc, segueixo flipant amb els colors i amb les nits estrellades, em segueix captivant el seu ambient i la seva pau. Formentera m'encanta, no ho puc ni ho vull evitar.

2010-06-29T13:07:00.002+02:00

falten 4 dies!!!!!

Adéu rutina, hola tranquil·litat!!!!!!

2010-06-27T17:34:00.000+02:00

3 dies i les seves respectives nits de celebració d'aniversari. 3 dies i les seves respectives nits envoltada de gent diversa. 3 dies i les seves respectives nits en indrets diferents. 3 dies i les seves respectives nits rebent trucades i missatges (hi ha gent que té lags). 3 dies i les seves respecties nits rebent el regal que més m'agrada, l'afecte, els somriures i la companyia dels qui m'estimo!

GRÀCIES PER TANT!!!

Començant per la revetlla de Sant Joan, que ja s'està convertint en un clàssic. Enguany hem substituït el concert de Rauxa per un passe de diapos inicialment molt accidentat, però amb final amb gust de Remember when. La sessió d'enigmes i la transcripció dels mateixos, tampoc va tenir desperdici: Jo porto un gomet verd? Quantes rondes/minuts m'he d'esperar? AHHHH m'he descomptat i he provocat l'extinció dels Enanos!!!! Brutal...

El dia de l'aniversari mateix és per la família. Perquè no hi ha imatge més tendre que veure en Genís creuar el pati a quatre grapes, salvant tots els obstacles, per aconseguir el seu objectiu, un maduixot vermell i lluent, i veure les seves dentetes quan somriu d'orella a orella quan el té entre les mans. I perquè la felicitat i l'energia inexhaurible de l'Emma, cantant, dibuixant, jugant, i la seva cara il·luminada quan li dius que et quedaràs a dormir a la seva habitació, no tenen preu. Perquè veure'ls els quatre junts plorant de riure tots, en fa sentir una enveja molt sana i em fa feliç poder-ho compartir amb ells. I perquè les abraçades de la Marina són tan reconfortants com només ho poden ser les d'una mare, la marassa en la que s'ha convertit.

El divendres sembla més un annex del dia anterior que un dia amb caràcter propi, fins que arriba la nit, en que canvio de terreny. Tinc un sopar especial. Especial perquè substituïm les pizzes de l'Argentino tan habituals per un àpat d'aniversari, especial per mi. Deliciós, i amb traca final de pastís i espelmes!!! Especial, perquè el sopar té un toc de retrobada i sinceritat també.

L'endemà, al pur estil Barrufeta Rondinaire, primera incursió a la platja de l'any. No em barrufa la sorra, no em barrufen els núvols, ara tinc fred, ara calor, no em barrufa mullar-me, m'avorreixo... Sóc un curcó. Però el Subirats, m'abasteixen de distracció, de crema, de gelat i les hores passen més ràpid del que esperava. I del que el meu blanc nuclear pot suportar també. Quan tornem ens trobem un fenomen inexplicable, una sembla que no hagi estat al sol, l'altre que hagi xuclat tot el sol (tot i que el que a plè sol semblava un moreno molt i molt autèntic, a casa es va delatar com un morè tenyit de vermell) i una menda, del athletic, a clapes blanques i vermelles intocables.

Em sembla impossible tornar a casa alguna vegada!!! Quedem per prendre quelcom a la plaça d'Osca. Reunió de gent que amb prou feines es coneix, que ve i que va, però a l'ambient es respira bon rotllo (només tallat per la incursió de la Urbana a fer un registre pel·liculero a la gent del banc dels folloneros...). I finalment un soparet abundat i tranquil amb la Marta, com sempre present a la meva vida, i tancant el cercle de celebracions.

3 dies i les seves respectives nits en que el meu voltant s'ho ha currat molt per a que em senti acompanyada. I ho han aconseguit. I el millor de tot, ho han fet de tot cor, perquè els venia de gust. I ara que sóc a casa, descanso, ho recordo i sóc feliç.

Fets d'un dia qualsevol...

2010-06-23T17:17:00.001+02:00

Fet I:

La quantitat de vegades que mires el mòbil quan esperes una trucada és inversament proporcional a les trucades desitjades rebudes però molt i molt directament proporcional a les que reps de comercials, empreses de serveis o fins i tot de persones que s'equivoquen, que fan que se t'aturi el cor pensant que aquella és LA trucada...

Fet II:

El dia que surts de casa sense la cartera:

a) és quan et quedes sense benzina i pretens fer 117 km amb reserva

b) et trobes cotxes i furgons dels mossos a totes les rotondes.

PS: He descobert que el meu cotxe pot fer moooooolts kilòmetres amb el llum de reserva encès i també he après que si no et mires als mossos fixament, la probabilitat de que et parin és menor!

PS bis: Pels atents, sí, he falsejat la foto, la data que apareix a la pantalla és el 24, i el post és del 23. M'ha fet mandra canviar-la...

2010-06-17T14:36:00.003+02:00

Ja he aprovat primer!!!!! Ja ha passat un curs. Un curs per no oblidar. De ben segur recordaré el "ni Ekaitz naiz" de l'Esther, intentat presentar-se. Els trucs i les lliçons d'història del Pablo. La capacitat per fer numeros amb el seu propi cul del Marc. Les aventures de l'Eduard. L'escaqueig de l'Oscar a l'hora de ballar un aurresku per tv3... La capsa de sorpreses que ha resultat ser el Xavier. La paciència i la capacitat per idear putades de l'Ekaiz. La Dortoka, les meves cagades...

Mil gràcies a tots per un curs tan divertit!!!

2010-06-15T16:09:00.003+02:00

"És, un amic és
una persona que estima com tu,
que no fa prèdiques
d'aquelles dràstiques,
sinó que et diu les coses clares
posant l'ànima.
Perquè ell sap que tu ja saps
el gust amarg que té la veritat.
Però que en dir-te-la
ho fa amb el cor obert
és amic teu i no té por perquè..."

...És de calaix, que en tot aquest temps compartit ens ha passat DE TOT! Hem rigut, hem plorat, ens hem queixat, ens hem alegrat, hem parlat, ens hem escoltat, hem cantat, hem somiat... I tot això, per tot tipus de coses: per la feina, pels homes, pels nens i nenes de les nostres vides, per la musica, per les noves tecnologies, per la pasta, per les vacances, per les amistats, pel Nus, pel futur... Bàsicament per això, hem somiat, parlat i rigut, donant sempre un toc d'humor a tot el que ens ha passat...

Tot això i molt més t'ho escrivia ara no fa pas tant, quan ens vam reunir tot de gent per demostrar-te que t'estimem i que sense tu, les nostres vides de ben segur serien d'un altre color. Ho escrivia fa un temps, sí, però el que deia, o el que pensava transmetre't amb aquestes línies (que de vegades penso coses molt boniques i molt sentides i després quan les escric, no em sembla que siguin un reflex del que jo volia dir) ho segueixo pensant, ho segueixo sentint. Princesa, no fa gaire et vaig escriure aquestes paraules: el dia que sigui tan valenta com tu, no sé pas què faré ... em menjaré el tros de món que tu m'hagis deixat. I és així, amb tu he après una infinitat de coses, però per més que m'apliqui, tu sempre vas dues passes per endavant, motivant-nos perquè els altres no perdem el ritme. Jo crec que no queden paraules, crec que entre tots els que t'envoltem hem exhaurit el repertori de frases i expressions per definir-te. Ara només queda que te les creguis.

Un petó.

2010-06-09T21:51:00.008+02:00

Hay múltiples posibilidades para responder a la pregunta "Ei, te apetece ir a tomar un/a X?" (donde X no es una incógnita a resolver sino una variable sustituible por café, refresco, té, helado, cerveza, cacaolat, horchata, etc. al gusto del consumidor). Algunas dan alegrías, otras dejan indiferentes y otras joden.

Afirmativa: Sí, estupendo!!!! Y quedas. Estas son de las que dan alegrías.
Afirmativa peronera tipo 1: Sí, pero ahora no puedo, ¿quedamos más tarde Y quedas. Éstas también dan alegrías.
Afirmativa peronera tipo 2: Sí, pero uff, hoy imposible, te llamo mañana y quedamos. Y llaman. Y quedas. Estas no dan alegrías inmediatas, pero las dan.
Afirmativa no convincente: Hm, bueno, vale. Y quedas. Pero vamos, quedar así implica que realmente no tienes NADA mejor que hacer. Puede dar alegrías, o puede dejar indiferente.
Afirmativa falsa: Sí, claro, si eso te llamo luego y ya quedamos. Y no llaman. Y no quedas. Son características de cierto tipo de gente. Si ya lo sabes y lo asumes, te dejan indiferente, si no, joden.
Afirmativa ilusoria: Genial, mañana te llamo y te confirmo, pero casi seguro que sí. Y llaman. Y te dicen que NO. Y no quedas. Estas también tienen muchos adeptos, pero joden más que las falsas, porque te haces ilusiones.
Negativa: No, lo siento, pero no. Y no quedas, queda claro. Estas son un poco zas en toda la boca per al menos te queda claro. Si tenías mucho interés en quedar, joden, si no, te dejan indiferente.
Excusativa: Ohhh, lo siento pero no puedo porque... Y no quedas. Que te la suelten una vez, pase; dos veces, pase; tres... pase, pero hay gente instalada en la excusa. Factor clave para identificarlas: proponer una alternativa. Si se propone es cierto que no puede pero le apetece, si no se propone, duda de si es cierto que no puede, pero no dudes de que NO le apetece quedar. Gente que no sabe decir que no. Estas joden, sin más.
Ignorativa: … Y no quedas. ¡Estas joden lo máximo! No hay nada peor que que te ignoren.

Obviamente esto es solo un pequeño ejemplo de entre toda la multitud de posibilidades y matices que pueden surgir. Y más obviamente todavía, esto no es más que un resumen basado en hechos reales que llevaban dando vueltas en mi cabeza desde hace unos días.

2010-06-08T11:28:00.000+02:00

Fent neteja. Acabant amb el meu extremat síndrome de diogenes. Diogenes aplicable a tot el meu ésser.

Cansada. Cansada d’acumular. Cansada de mi. Cansada de ser tan “cansina”. Prou. Prou de tant pujar i baixar. De tant anar i venir sense saber mai on vaig.

Cansada de lluitar per causes perdudes

el trivial: prou de mantenir obert un canal de qui no se’n preocupa ningú i que ja no importa a ningú més que a mi
pseudo-amics: cansada de fer i desfer per gent que saps que no es quedaran, que no t’aportaran res i que només xuclen i xuclen de la teva paciència, de la teva existència, per acabar exprimint-te, portant-te fins al límit i deixar-te després perquè el llepis les ferides tu mateix

Cansada d’esperar. Esperar. Esperar

d’esperar que demà sigui un dia millor, perquè no em cal esperar, cada dia és un dia estupendo, només em cal gaudir-ne
d’esperar “coses” de la gent, perquè la gent mai respon a les esperances que hi poses, i deixar d’esperar és directament proporcional a deixar de decebre’s
d’esperar que arribi un dia, que passi alguna cosa que faci que la vida em doni un gir inesperat, perquè he convertit “un dia” i “alguna cosa” en una utopia, quan de fet, és cada dia i qualsevol detall el que dona girs a les vides

Cansada de l’autocompassió

cansada de sentir-me queixar-me per massa coses, ja que en realitat no tinc de què queixar-me i no treu cap a res fer-ho
cansada d’estar i de sentir-me sola, perquè el sol fet d’estar i de sentir ja són prou
cansada d’intentar ser qui no sóc; massa temps envejant el que tenen i el que són els demés, sense creure’m que el que sóc jo, no està pas malament i que de fet, estigui com estigui, no es pot canviar

Sé que estar bé només depèn de mi mateixa, i ja m’he cansat de fer el pamplines. Així que:
Adéu a les coses i a la gent que no em fan bé.
Hola a mi mateixa.

2010-06-05T23:59:00.000+02:00

"...Si la vida es un momento

penitas pa' fuera; échalas al viento..."

2010-05-31T19:34:00.001+02:00

Tal dia farà un any!!! Moltes felicitats!!!

2010-05-30T23:30:00.004+02:00

Desesperant! Comença la descarrega amb un temps estimat de ni més ni menys 17 hores!!!! Que a mida que passa el temps es converteixen en 21, 25, 31... etc, etc... En fi, ho deixo tota la nit fent, esperant que aquest matí ja estigui tot correcte i no hagin aparegut incidències, però quan em llevo, ... tachán!!! Encara no ha acabat!!!!

Me n'he d'anar, que avui toca dia de família (del que ja parlaré un altre dia si de cas, perquè avui m'he trobat amb la reencarnació de Frank Spencer i no té desperdici) i espero que quan torni, ja m'ho trobi tot en regla.

Torno. I sí, aparentment tot ha funcionat. Yuhuuuuuuu. Inicio per comprovar que de veritat tot ha anat bé, i ... GRMPF!!!!!!! Un parche, que ara li falta un parche. Però què és això? Els piratas del Caribe??? Noooo, només una altra pantalla d'aquestes. Aquest cop el pronòstic és més favorable, diu 4 hores d'entrada que van ballant entre 4, 7, 6, 8, 3... I ara, aquesta nova finestra, després d'infinitat d'hores descarregant sense problemes aparents, em diu que li sembla que tinc un cortafuegos! Primera: li sembla??? Només li sembla??? I segona: serà un pirata bomber? Si no tenia això abans, doncs ara tampoc... En fi, de moment segueix descarregant... Porto ja unes 2 hores i encara va pel 30% ... Ains, en total ja fa més de 24 hores que intento descarregar-me aquest caprici. Tan sols espero que quan li hagi posat el parche a l'ull i hagi apagat tots els focs, FUNCIONI!!!

2010-05-29T23:57:00.002+02:00

Hm... Tenir doble nacionalitat no implica sentir-se dividida entre dues nacions. En tot cas es podria considerar un avantatge perque les possiblitats de guanyar en tot tipus de competicions es dupliquen. Però no seria el meu cas... ¿Y tu de quien eres? Doncs, mía y sólo mía, com em feia farts de dir-li al Paquito (a saber on deu parar aquest home ara mateix...). Total, que no em sento guanyadora de res, però sí estafada perquè trobo que aquest concurs, cada cop més caspós, no funciona com hauria de funcionar... En fi...

2010-05-28T16:22:00.004+02:00

Un dels meus divendres qualsevol a classe de socials de 2n de la ESO:

Professora: Per anar de Madrid a França a peu, per on passaven els soldats?
Alumne il·luminat I: Pel mar.

Alumne il·luminat II: Profe, de que es parlarà a la història del futur? De la mort de Michael Jackson?
Professora: No home no, això no és història, d'això se'n parlarà com a molt a l'assignatura de musica.
Alumne il·luminat II: Anda que no és història, profe!! Ara em diràs que la mort del Beatles no és història???
Professora: ... Els Beatles encara no s'han mort.
Alumne il·luminat II: Ah no???

Professora: A veure si sabeu aquesta, un personatge que va participar a la batalla de Lepanto i que hi va perdre una mà. Se'l coneix com el "manco de Lepanto" i segur que a castellà us n'han parlat.
Alumne il·luminat I (again): Jo la sé, profe, jo la sé!!! Montilla!

Anècdota originària del G. F. però que em va fer riure una estona llarga, i que com que neix d'un context molt similar, li robo i l'afegeixo a l'anecdotari.
Pregunta d'examen: Golf de dimensions petites.
Resposta de l'il·luminat III: Minigolf.

Què ens estarà passant?

Globoa, dortoka eta babarrunak

2010-05-27T23:43:00.000+02:00

Un merescut segón premi!! Sincerament i está lleig que ho digui jo mateixa, però crec que els 3 finalistes teniem els millors curts. Felicitats al FLNM pel seu 3r premi i obviament al ez erosi ez busti per ser els guanyadors!!! Tots dos em van fer riure molt :)

Gràcies a l'EE per fer-ho possible, als companys i a l'irakasle per les bones estones i pel resultat tan estupendo i als que vau venir a compartir el moment de l'estrena amb nosaltres (i pel vostre vot, clarostá), que em va fer molta, molta il·lusió!!!

- Això sembla un discurs de guanyador, més que de segón, premi, però és que ho sento així:) -

Impuls legal a la llengua de signes catalana

2010-05-26T21:38:00.006+02:00

Després de portar 8 anys treballant d'intèrpret, 8 anys sentint a parlar d'aquest reconeixement de la Lllengua de Signes Catalana i 8 anys esperant que arribés aquest dia, gairebé no m'ho puc creure. I tampoc em puc creure que aquest moment, no pugui tenir el protagonisme que es mereix, perquè les mateixes institucions que ara admenten la Llengua de Signes, són les que han retallat les subvencions per a poder aconseguir la plena integració de les persones sordes. Ara que legalment és possible, econòmicament no ho és... Com s'entén això?

"La Federació de Persones Sordes de Catalunya (Fesoca) ha convocat avui els seus socis a les portes del Parlament per celebrar conjuntament el reconeixement legal d’un instrument fonamental per a ells: la llengua de signes catalana. La Cambra aprovarà aquest matí per unanimitat la regulació d’aquest codi autòcton, que disposa d’una gramàtica pròpia des de fa cinc anys i que utilitzen més de 25.000 persones a Catalunya. Els usuaris opten per la llengua de signes catalana de forma massiva, a diferència del bilingüisme entre català i castellà que es dóna en la comunicació oral. (...)

La bona notícia de la llei per a les persones sordes contrasta amb la denúncia de la federació que representa aquest col·lectiu de la retallada en el nombre d’intèrprets disponibles a causa de la falta d’actualització del suport econòmic que prestava el Ministeri de Sanitat i Política Social.

Aquesta falta de recursos ha obligat la Fesoca a haver de prescindir d’una part dels intèrprets dels quals disposava perquè els seus associats poguessin portar a terme gestions quotidianes com la declaració de la renda, visites mèdiques i intermediacions laborals. A això s’hi ha unit la denúncia de la falta de suport econòmic per part del Consorci d’Educació de l’Ajuntament de Barcelona, que segons la Fesoca ha provocat que durant cinc mesos hagi estat la federació de sords la que ha sufragat les nòmines, fins que ha hagut de paralitzar el servei d’intèrprets per a estudiants de batxillerat i educació secundària a la capital catalana.
La llei sobre la llengua de signes catalana ha trigat tres anys a veure la llum, des que el mateix Parlament va acordar impulsar el projecte l’abril del 2007. (...)"

El Periodico

2010-05-24T22:58:00.004+02:00

No em vull fer gran.

No m'agrada veure que fa 10 anys tenia més o menys les mateixes expectatives que ara, pel meu jo del futur, amb la diferència de que tenia 10 anys més per complir-les que ara. Això què vol dir? Que no he evolucionat? Que les expectatives eren/són massa allunyades de les meves possibilitats? A veure, que tampoc esperava impossibles!!! A grans trets:

Feina: sí, tinc una feina, però cap estabilitat, ni laboral - cap certesa de que el gran departament d'educació em concedeixi una altra plaça pel curs que ve -, ni econòmica, i tampoc és que sigui la feina dels meus somnis, la veritat - el debat si treballo per viure o si visc per treballar em segueix acompanyant -. (I no, no és realment una queixa, això, perquè sé que hi ha molta gent mancada de feina i que donaria molt per tenir-ne, però si ho valoro a nivell de les meves expectatives, no és el que m'imaginava...)

Salut: no sé ni si cal comentar-ho això... Òbviament no tinc la que voldria tenir...

Amor: amistats, les que necessito, i de les bones (generalitzant), però en quant a la parella, el que se'n diu PARELLA, no acaba de funcionar la cosa tal i com jo m'imaginava...

Diners: no és que tingués grans expectatives al respecte, però és el que diuen els horòscops, no? Salud, dinero y amor. Així que a nivell de diners, léase el punt de la Feina, però vamos, que visc, millor o pitjor, però me n'en surto.

Independència: la tinc, afortunadament, la tinc. Abans depenia dels meus pares, ara depenc del banc, però aquest és més permissiu i no demana tantes explicacions (sempre i quan pagui cada mes, clarostá)

Felicitat: una de les meves grans obsessions, sempre havia pensat que tant era el que tingués o deixés de tenir, mentre fos feliç. Visca jo i la meva utopia... Ara, la veritat és que encara penso més o menys el mateix, però crec hi ha coses que ajuden a ser-ho. Ni molt menys vull dir que qui ho té tot, ja és feliç, no pas. Penso que és un valor intrínsec de la persona, d'uns necessiten molt, d'altres poc, però tenir uns mínims (i cadascú que posi el límit als seus propis mínims) ajuda, si més no, a no haver-te de preocupar per coses i poder gaudir del que t'ofereix el fet de viure.

Família: bé, gràcies. Tinc uns nebots estupendíssims i una germana que em fot molta canya, parlant clar, però que m'estima com toca que sigui i que vetlla perquè sigui més sensata del que seria sense ella, això segur. Tinc uns pares que fan el que poden i dels que ara, que ja no vivim junts valoro moltes coses que abans no veia. I tinc amics i amigues, que em fan de família. Sí. Però el que és la meva, la pròpia, la que sents com que crees alguna cosa tu mateix conjuntament amb qui tu tries (que si, els pares i germans/es estan molt bé, però per sort o per desgràcia no els tries tu), doncs encara no. Encara, tot arribarà.

Ara, fent balanç de tot això que he escrit i que anava donant voltes en el meu cap, me n'adono de que no està tan malament, potser. Si alguns els compto com a mig aconseguits, seria un 3,5 sobre 7. Aprovat justet i una mica regalat, però com que no puc repetir curs, és millor regalar-me l'aprovat, que encara tinc possibilitats de remuntar.

En fi, són coses de la vida que no puc controlar, ja ho sé, però...

No em vull fer gran, així.

Dicotomies

2010-05-19T15:02:00.003+02:00

Prendre decisions mai ha estat el meu punt fort. Un dia em vaig adonar que la majora de les confrontacions que tinc amb mi mateixa són dicotòmiques. Sol haver-hi 2 opcions. No és que cregui que al món les coses són o blanques o negres, no és això, però si que hi ha dos camins: o fas una cosa, o no la fas; o vas a classe demà o no hi vas; si vols jugar, o no; si et fas de l'aliança o de la horda; si canvies de feina o no... Hi ha altres dilemes que són menys dicotòmics, però sempre es poden acabar resumint en dos opcions, encara que aquestes després es bifurquin. La majoria tampoc no és que no tinguin volta de full, la possibilitat de rectificar sol ser-hi.

Com afrontar-les? Fent llistes i llistes mentals dels pros i els contres de les coses que al final no serveixen de gaire? Doncs no, amb els anys he anat descobrint que moltes vegades ja tinc la resposta als meus dilemes, sense pensar-hi tant. Jo crec que un, si és capaç de mirar-se fredament, ja sap la resposta a segons quines coses. Llavors em pregunto: per què em segueix costant tant prendre decisions?

Reflexionem-hi, si us plau, reflexionem-hi...

2010-05-18T19:00:00.002+02:00

Hi ha dies que són més surrealistes que d'altres. Avui era un d'aquells dies que ja venia predestinat a ser-ho. Però ves per on, m'ha sorprès molt la font del surrealisme.

Portàvem ja molts dies discutint si els cossos suren o no a l'aigua, si banyar-se vestit està de moda o no, entre seure davant o darrera a l'autocar quina era la opció més adient, si portar l'audífon o no resultaria trascendent... I el resultat ha estat molt positiu, ni ens hem ofegat, ni ens han posat pegues per la roba, i les decisions preses sobre audífons, autocars i demés històries impensables han estat les adients. Només a l'hora de coordinar-nos amb el company per remar hem tingut un petit problema de comunicació que ens ha fet anar fent voltes i voltes sobre un mateix punt durant breus instants. Dic ens, per mimetitzar amb la meva alumna, perquè com et pots imaginar, amb lo fredolica que sóc, no he posat ni un dit a l'aigua. S'ho ha manegat tota soleta i ho ha fet la mar de bé. De fet, molt millor que d'altres que han fet tombar la canoa només sortir del port!!

Però no, el que prometia mil anècdotes surrealistes no ha tingut cap mena de protagonisme, en canvi, els adults acompanyants, s'han emportat la palma, de veritat. N'he vist una amb banyador, dormida al sol, fent un munt de cafès i el que és més flipant, deixant-se'ls portar pels alumnes, parlar d'herbes, i travestis, ensenyar el quadern de notes a tothom... No tinc paraules per expressar el que he vist, sentit i viscut avui. He arribat a la conclusió de que tampoc tindria la més mínima gràcia posar-ho per escrit... Algun dia, quan ho hagi paït, us ho explicaré. Potser.

Amb tot, el dia podria haver estat nefast, però m'he rigut com feia temps que no feia, i això de per sí, ja val un món.

2010-05-17T18:49:00.003+02:00

Hay días en los que las pequeñas sorpresas que te da la gente son lo más grande que te pueda pasar. Gracias por volver. El privilegio es mío, ¡no lo dudes!

2010-05-16T18:40:00.001+02:00

Els Grocs

2010-05-13T22:09:00.002+02:00

...., el nou esglaó de l'amistat, les persones que no són ni els amants ni els amics, aquella gent que es creuen a la teva vida i que amb una sola conversa poden arribar a fer-la canviar....

(Albert Espinosa, "El món groc")

Âl

2010-05-12T00:00:00.009+02:00

Pensarás que la probablilidad de que aún me queden cosas por decirte es muy, muy, muy, muy baja. Pero te equivocas. Y eso es algo poco frecuente, ya que normalmente sueles tener mil y un argumentos, uno más pratchetiano que el otro, para contrarrestar cualquier cosa que pueda decirte. Lo grave del caso es que ¡¡¡terminas por convencerme la mayor parte de las veces!!!

Hoy es tu cumple, así que espero que no tengas nada que objetar a un ¡¡¡FELIZ DIA DEL NOMBRE!!! Y esto no es más que una muestra del regalo que me pediste. Desde que te conozco que no he dejado de aprender cosas. Algunas muy útiles, otras menos, pero sea lo que sea siempre me sorprendes, y eso me encanta. También me encanta reírme contigo, ver pelis y la tv y comentar los programas más absurdos, tus ideas, tu toma, toma, toooooma, reírme más contigo, tus historias, tu Penny?, Penny?, Penny?..., contarte las cosas que me pasan, que me dejes entrar en tus mundos, tu kaperusa, volver a reírme contigo, la manera que tienes de darme ánimos, hasta la manera que tienes de echarme broncas, verte, tu familia, lo que dices y cómo lo dices, la paciencia que tienes conmigo, y la que tengo yo contigo, reírme contigo (¿lo había dicho antes?), hablar contigo, tu 'q fas?', que estés al otro lado, tus consejos, tu aprecio, lo que sabes, los libros, tus intereses cada vez temiblemente más compartidos, que te rías... vamos lo que vienes a ser TU en general.

Resumiendo, que te deseo mucho más que lo mejor, para este año viene y para todos los que quieran venir y que espero poder seguir compartiendo estas y muchas más cosas contigo. Ah, casi se me olvida: me alegro una barbaridad de formar parte de todo esto; gracias Herzi, gracias por estar, gracias por dejarme estar y gracias por tanto y más...

Càmera i acció!! (hiru eta bukaera)

2010-05-07T04:06:00.003+02:00

Shhhhhhht,

tinc un secret!!!!!!

17.533

2010-05-06T15:47:00.000+02:00

!!!La suerte está echada!!! Aquest any jugo amb el 17.533. És un bon número, format tot per xifres senars. L'any passar tenia un 21 mil i pico, el d'abans un 48 mil i encara abans un 60 mil. Ara jugo amb el 17.533. I què m'hi jugo? Doncs massa per dependre d'un sol número, el meu futur laboral pel curs 2010/11. Comença l'odissea d'omplir aplicatius i formularis que no entenc.

Primer et fan decidir en quines àrees vols treballar i les has d'indicar per ordre de preferència.

Després, en un altre aplicatiu et fan activar o no, si vols o no continuar al centre on ja estàs, fent la mateixa funció o una altra. Treure l'entrellat del que volen de tu es complica màxim amb mil i una possibilitats: que si personal interí amb serveis prestats a secundària, o no, a primària, o no, acollit o no a no sé quin conveni, amb jornada sencera, o tropemil possibles combinacions horàries més, bla, bla, bla...

Però això encara és la part senzilla! D'un llistat etern, et fan triar l'àmbit territorial: per centre, per municipi, per zona i/o per comarca. I no només això, et fan fer això mateix per jornades senceres, 3/4 de jornades, 2/3 de jornades, 1/2 jornades i 1/3 de jornada.

Quan sembla que ja acabes, nooooooooo, per que no només entra el Servei Territorial al que suposadament estàs adscrit, n'has de triar un aaaaaaltre.

I tot això per què? Per res. Semblaria lògic pensar que fent cas de tantes indicacions t'haurien de proporcionar la plaça ideal. O com a mínim una plaça més o menys a prop de casa, per la que tens més o menys interès. Però no. Després, els nostres números entren en un sorteig al més pur estil San Ildefonso, però afortunadament no canten, només putegen.

La suerte está echada. I jo jugo amb el 17.533.

17.533

17.533

17.533

Si el repeteixo moltes vegades, em portarà més sort?

Bleda

2010-05-05T22:07:00.005+02:00

No em barrufen les bledes. No m'agradaven de petita i no crec que ho facin mai. D'adolescent per això ho era un rato llarg, de bleda. Un canvi radical degut a a saber quins fenòmens evolutius, donat que de petita era de tot menys una floreta. Ara... personalment, no em considero bleda. No, definitivament no crec que ho sigui. Tinc alts i baixos, èpoques d'eufòria màxima i èpoques de més bledisme. Fa uns mesos estava força estancada en un negativisme absolut en el que TOT em semblava una absurditat. Ara ja no. No és que hagi trobat el sentit de la vida, no pas, però sembla que s'ha activat el "vida mode ON". Això té molts més avantatges que no pas inconvenients, però també els té. Un, és que els meus canvis d'eufòria a introspecció ara són molt més evidents. I aquesta setmana estic un mica bleda. I així com quan això em passava abans, el canvi no era molt evident, ara se'm nota. Bé, no sé si es veu molt de cara al públic, però jo m'ho noto, i molt. Estic d'emoció i d'indignació fàcil. Això no seria del tot dolent, però em sorprenc emocionant-me per coses que potser no són per emocionar-se, m'indigno per coses que no són dignes d'indignació i em molesten coses que realment són tonteries. Però bé, potser no està malament del tot que me n'adoni de tot plegat. El mode segueix ON, que és el que importa. Potser si no tingués dies com aquests no valoraria tant les setmanes de flipe, eufòria i felicitat. Que, ara que ho penso, en aquelles setmanes també m'emociono per qualsevol cosa... Potser és que encara mantinc molt activa aquella nena (nena, que no adolescent bleda que vaig ser durant massa temps) capaç de ser la més feliç del món amb qualsevol detall. La diferència és que en la meva fase bleda també són petits detalls els que poden desencadenar les meves emocions negatives. En fi, suposo que m'he adaptar a com sóc, amb els meus moments estupendos i els meus moments bledes.

Nobody's perfect!

Càmera i acció!! (bi) & Co.

2010-04-29T16:45:00.004+02:00

Avui, tot el que m'ha anat passant m'ha semblat totalment digne de blog, però després arribo a casa i racionalitzo, i toca seleccionar, total, les coses queden molt boniques, fins i tot gracioses al meu cap, però després ho redacto i no té l'efecte que n'espero... Però si que vull fer-ne alguna que altra reflexió.

Egunduko bigarren eguna de gravació!!!! Tinc clar que no em vull dedicar per res del món al teatre ni la faràndula, però he de reconèixer que m'ho estic passant estupendament fent aquest euskal-kurt, jejejeje. Tot i respondre a totes les propostes dels meus estimats companys amb mirades assassines, les accepto (la major part de les vegades) i m'ho passo com un infant el dia de nadal!! Recuperar companys, buscar-li un amic a la dordoka , estendre la roba, les primeres escenes amb text (uff, sort que jo parlo poc), un "etorri, etorri" que m'ajuda a entendre què vol dir això de la suggestió (brrr, encara se'm posa la pell de gallina!!!), aprenc que "gosaldu zaitut" NO ho he de dir - a no ser que les meves intencions no siguin prendre un cafetó ;) -, i que m'aplaudeixin després de l'escena m'ho prenc amb humor, però com un "animem-la que encara li queden un parell de gravacions i ja està fent servir la paraula 'odi' massa sovint..." (tomo nota!!!) Jajajajajja! En serio, gràcies per obligar-me a fer el panoli una estona, està sent molt divertit!!!!!

I no deixant de banda les càmeres, però en un pla més seriós, he anat a la concentració/protesta S.O.S. Intèrprets de Llengua de Signes. Hi havia molta més gent que l'ultim cop, almenys que jo recordi. Més organització, signatures, xivarri... La causa s'ho val, les retallades de subvencions no haurien d'afectar a col·lectius que ja de per sí compten amb tants pocs recursos i amb tanta desigualtat... Crec que ha anat molt i molt bé, i el ressò mediàtic que ha pogut tenir, potser també ens dona un cop de mà. Ànims i moltes moltes gràcies!!! (Amb una menció d'un agraïment especial al meu Troll preferit, que es solidaritza amb la causa, GRÀCIES!!)

Càmera i acció!! (bat)

2010-04-27T17:00:00.007+02:00

Després de passar un dia sencer al sofà veient totes les temporades de Big Bang Theory i endollada a antibiòtics, senta molt bé sortir al carrer, gaudir del Sol i començar la gravació del nostre euskal-kurt.

Comencem tard... Jo em reafirmo en el meu do d'arribar tard en els únics moments en els que és fonamental arribar d'hora, però en fi, almenys jo sóc conscient de que no estic anant bé...

Després de baixar per tobogans, marejar-nos en un trasto giratori, saltar un o saltar dos, caminar cap aquí i cap allà, podríem..., helioarekin edo helio gabe?... Ains, ha sigut molt menys traumàtic del que em pensava.

Gràcies als productors executius/actors per currar-s'ho tant i pel feed-back positiu!!! :)

2010-04-25T23:28:00.004+02:00

De vegades un dia comença de la manera més dolça. Caloreta, sol, Antigua i Barbuda, Moll de la Fusta, dinar friki, riures,, xerrar, xerrar i xerrar i retrobada amb qui fa molt que no veig i també amb gent que no havia vist mai. Tothom és feliç... I...

Placa placa placa...

(...)La joven de 28 años que ha sido arrollada por un alud en la sierra del Cadí ha fallecido en el Hospital de Puigcerdà, donde había ingresado en estado grave, según una portavoz de los Bomberos de la Generalitat (...)

www.lavanguardia.es

De vegades un dia comença de la manera més dolça i acaba de la més amarga... I em pregunto perquè? Per què passen aquestes coses... És injust, és una putada i és molt i molt trist.

Em pregunto quin sentit té tot plegat i només en trobo un. Viu i gaudeix de CADA moment, perquè no saps si demà o després encara hi seràs, o si encara hi serà qui vulguis al teu voltant. No serveix de res posposar esdeveniments, esperar que demà sigui el millor dia de la teva vida, perquè potser no hi ha demà. És millor fer que cada moment que passes, cada instant que vius valgui la pena.

Sigui com sigui, facis el que facis, CUIDA'T!!!!

"-Espere - le pidió Mort, desesperado-. No es justo. ¿No puede impedirlo?
¿JUSTO? ¿QUIÉN HA HABLADO DE JUSTICIA?, preguntó la Muerte.
- Bueno, si el otro tipo es tan...
ESCUCHA, dijo la Muerte, LA JUSTICIA NO TIENE NADA QUE VER CON ESTO. NO SE PUEDE TOMAR PARTIDO. SANTO CIELO. CUANDO TE LLEGA LA HORA, PUES TE HA LLEGADO. NO HAY MÁS QUE DECIR, MUCHACHO." (Terry Pratchett, Mort)

2010-04-24T22:57:00.000+02:00

Saint George

2010-04-23T19:40:00.004+02:00

Ja està, un altre Sant Jordi superat. Això no vol dir que no m'agradi aquest dia - que d'agradar-me, m'agrada -, però no deixa de tenir des de fa uns anys un punt d'incomplet. Però m'agrada, i el gaudeixo. I ben bé no sé perquè. Voltar per les Rambles és un estrès, però cada any hi vaig. No pots veure els llibres de la quantitat de gent que hi ha!! Dependrà també del tipus de gent? Comentari d'un d'aquest rambleros: "oye, para cuando sacará un libro John Cobra?" En fi... Tampoc pots comprar les roses, perquè són taaaaan cares (són d'or massís les de Sant Jordi?) que abans que deixar-m'ho en flors, em compro 2 o 3 llibres més! Però sent realista, altres anys també me'ls comprava, el preu de la rosa potser no deixa de ser una excusa per emmascarar la meva dèria per la lectura compulsiva...

Sigui com sigui, em torno tradicional per Sant Jordi. M'agrada voltar pels carrers i veure la gent flipar-se. M'agrada que em regalin la rosa (i si pot ser algun llibre, encara millor) i m'agrada regalar-los a mi també (i autoregalar-me'ls!!)

Feliç Sant Jordi!!!

2010-04-19T15:08:00.008+02:00

Hi ha dies que no haurien d'existir. Avui és un d'aquests. (Ho sento per la gent que faci anys avui, que me'ls he carregat a tots.) I si això no és possible, o és demanar massa, avui hauria de ser un d'aquells dies en que JO no existís. Però passa com sempre, el destí és cruel, i quan més necessites un dia tranquil, més et toca la moral. I avui s'està passant.

Esperant arribar a casa.

Esperant alliberar-me del dolor d'estómac (és com si els 300 tots ells estiguessin fent un 2 de 9 amb folre i manilles damunt seu).

Esperant que els alumnes deixin de liar-la. Avui no, si us plau, per avui ja n'he tingut prou!

Esperant que sigui demà...

2010-04-17T22:05:00.000+02:00

Perquè les tardes amb vosaltres sempre són especials!!!!

Festín de Cuervos

2010-04-11T16:08:00.012+02:00

Ja estic... S'ha acabat... Quina putada!!!! Putada perquè s'acaba sense acabar-se. Hi ha massa fronts oberts, massa dubtes no resolts, massa històries inacabades... I el pitjor de tot és no saber quants dies, setmanes, mesos o anys hauré d'esperar per a poder seguir amb la lectura de Canción de Hielo y Fuego... Ains...

No tinc res més a dir, només, que t'aconsello que hi donis un cop d'ull, un cop comencis, serà difícil parar... Si t'animes, avisa'm i compartim emocions!!!

Por Invernalia???

12/04/2010

PS: Se m'han ocorregut unes coses més a dir...

Primera que he seguit sent objecte de manipulació per part de la història. Si fins ara hi havia molts moments de dubte sobre la bondat o maldat dels personatges, en aquest volum m'han fet canviar radicalment la visió sobre Jaime Lannister, un dels protagonistes per als que més ràbia dec haver sentit en tota la saga de moment. Crec que és degut al seu canvi, molt més que no pas que jo m'hagi decidit pel lado oscuro, però no ho sé pas...

Segundo, Al, no, no y no. A pesar de que la duda me invada sigo siendo pro Stark, pero nos hemos quedado sin patria, lo que hace que buscar un motivo por el que luchar, sea más complicado, pero no pierdo la esperanza. Sin embargo, debo reconocer que mi odio hacia los Lannister ha sufrido muchos cambios que todavía no sé como encajar...

2010-04-10T16:22:00.005+02:00

Gran dia el d'avui!!!!

Retrobar-te amb gent que t'estimes i que fa temps que no veus, sempre és un motiu d'alegria. Però si a més a més quan et retrobes tens aventures per explicar-te és encara millor. Compartir històries, anècdotes, pensaments i experiències (ja siguin del Nepal o més properes) és un autèntic plaer. Realment espero que moments com aquest es segueixin repetint i repetint!!!

La segona part de la jornada ha sigut encara millor, si és que això és possible. M'encanta el teatre i m'encanta la Llengua de Signes. Ajuntar les dues coses, ja us podeu imaginar com em deixa! L'espectacle en sí, tampoc és que fos cap meravella, però en Roger Canals és un gran Show-Man, i veure els Àgils en acció un fenomen. M'emociono tant quan veig aquestes coses!!! Sóc d'emoció fàcil, ho sé, però ho dic en serio, impressionant!!! Ains...

En fi, i el dia no podia acabar més rodó. Madrid 0 - Barça 2. Veure aquests tipus de partits ja haurien de ser un evento per sí mateix, però el partit la veritat no va brillar especialment. El que fa que el dia acabi bé, és veure la victòria envoltada de 2 persones que no deixen de parlar i cridar-li a la Tv, una que està a punt a punt de dormir-se durant gairebé mitja part del partit i 2 altres fenòmens tan poc interessats pel joc que decideixen jugar i comentar al seu rotllo un joc d'ordinador. Tot plegat un moment peculiar, però no per això menys estupendo, d'un dia genial!

2010-04-06T23:07:00.008+02:00

Tornant cap a casa repasso la llista de coses que he de fer. Les de fora de casa: passar pel Racc a renovar l'assegurança, anar a la Ferreteria a comprar estris varis, comprar fruita, anar al Schlecker... Les de dintre de casa: donar la lectura del gas, endreçar la motxilla del camino i de pas endreçar el menjador, posar al dia l'excel de la meva precària economia, escriure 4 mails que porto pendents des de l'octubre 2009... Aquestes com a més importants. Mentre sóc al bus sóc tota motivació, amb pensaments del tipus: i tant, ara quan arribi, abans d'engegar l'ordinador em faré el dinar, mentre dini, puc posar-me al dia amb els mails... En fi, que dins del meu cap tot queda molt ben estructurat. Però a l'hora de la veritat... A l'hora de la veritat el primer que faig quan creuo la porta de casa és engegar l'ordinador, engegar la TV i seure. Després de mirar el correu (on per variar no hi ha cap mail que valgui la pena ni tan sols llegir) i el facebook (on tampoc no hi trobo res que resulti realment interessant) opto per fer el dinar. Dinant se m'acut que fa dies que no miro si han aparegut jocs nous per la DS (un pensament gens espontani, és que aquest migdia al bus he vist un noi jugant a un buscaminas en 3D i m'ha fet venir ganes de jugar-hi jo també). Així que abandono tots els meus propòsits i començo a descarregar jocs i més jocs, que de cop em semblen el més interessant del planeta. Clar. Un cop els tinc descarregats què he de fer? No jugar-hi perquè he d'endreçar la motxilla? I els mails que fa mesos que s'esperen, no poden esperar un dia més? I tant que poden, així que em poso a provar totes les noves adquisicions. He comentat algun cop la meva facilitat per addiccionar-me a les coses? No? Doncs t'ho dic ara...

Al final, fent un esforç molt més que humà, apago la DS (sense haver arribat a provar tots els jocs!!!!) i surto al carrer a, si més no, resoldre alguns del temes pendents més urgents. Només sortir ja noto que hi ha alguna cosa que no va bé. Tot està tancat. I no, no és que siguin les 23h i se m'hagi passat l'hora (que podria ser, però no, avui no, que juga el Barça i tinc l'hora controlada), és que el dimarts després de Setmana Santa sempre és festiu a Igualada i a mi sempre se m'oblida. Des que visc aquí que CADA dimarts després de les vacances he de resoldre coses més o menys urgents i vull aprofitar just aquest dia. En fi... A veure si algun dia n'aprenc. Total, que puc tornar-me'n a casa tranquil·lament, havent fet el primo una estona, però a temps per fer el sopar abans de veure el partit. I quin partit, ains... En dies com avui penso que hagués valgut la pena anar al bar a veure'l. Però no, jo tenia moltes coses a fer a casa que no em permetien sortir...

Tasques resoltes al final del dia: 0. Però no passa res, perquè demà serà un altre dia!!! Això seria un bon pensament, si no fos perquè a aquest nivell estic atrapada en el temps, i cada dia se'm repeteix la mateixa història. Si visqués a Punxsutawney, en Phil sortiria cada dia, però no per anunciar que l'hivern continua, sinó per fer-me saber que la llista de pendents seguirà igual fins demà, quan es repetirà el mateix procés una altra vegada...

Però no em desanimo, i no em desmotivo, algun dia, deixaré la llista ben buida, o... potser la perdo i així deixo la meva consciència tranquil·la un temps ;)

Etapa 7: Los Arcos - Logroño

2010-04-01T16:26:00.005+02:00

Ultima etapa. L'etapa més llarga. I estic cansada. Crec que no hi ha cap part del meu cos que no em faci mal.

Caminant em vaig trobant amb molta gent avui. De fet són pocs els trams del camí que faig sola. Converses interessants, riures...

A Viana gairebé m'hi quedo... A marxes forçades, per no desmotivar-me, però seguim cap a Logroño. L'entrada resulta horrorosa!!! Tant el camí, com el fet que l'alberg no obri fins les 16h. Hi ha un moment de psicosi per si de cas algú es queda sense plaça. Avui més que mai necessitem dutxa i descansar.

Processons, pinxos, estació de bus, estació de tren, comprem bitllets, que això ja s'acaba...

Un viatge dur, però molt molt gratificant, fa molta pena deixar enrere segons qui, la veritat...

Siguis d'on siguis, i vagis on vagis, Buen Camino!

Etapa 6: Estella - Los Arcos

2010-03-31T16:24:00.004+02:00

Avui fa un dia genial!!! Fa un dia preciós! L'etapa és plana, de veritat, només alguna pujadeta. El camí em porta a la font del vi, però a les hores a les que he sortit de l'alberg encara no hi ha vi circulant. Curiós el tema... Passo per Azqueta, un poble on em volia trobar amb un Iaio que regala pals de caminar als peregrinos, però he passat massa d'hora i estava tothom adormit, encara. :( De Vilamayor a Los Arcos ha estat un tram molt dur. Jo necessito veure la fita a la que he d'arribar i Los Arcos esta molt amagat. Però al final hi arribo, com a tot arreu!

Fa dies que ja no tinc cap molèstia al genoll, és estupendo!!!

Estic a punt de quedar-me a l'alberg equivocat, però a l'ultim moment em decideixo pel municipal, que és on es troba la resta de la família, de fet. Gaudeixo d'una tarda de sol en una terrasseta, d'una curta migdiada, d'un te irlandès, d'una sopeta calenta i pensava tenir una plàcida nit, però... La nit no comença gaire tranquil·la que diguem... Un senyor una mica begut i un parell que li donen palique fan que adormir-se sigui un altre repte. Després de despotricar de les dones que a les 5 de la matinada desperten a tothom amb el soroll de bosses de plàstic, el senyor sembla que es queda tranquil i ens deixa dormir a tots una mica.

Etapa 5: Puente de la Reina - Estella

2010-03-30T15:16:00.007+02:00

Avui camino sola. El temps és un embolic, tant fa sol, com plou, com fa calor, com fa un vent gelat. Però realment és un camí molt bonic. No hi ha tantes pujades ni baixades, el paisatge increïble, els peregrinos que em van avançant pel camí molt amables... Potser és l'etapa que més m'ha agradat de tot el que he fet. (Tot i que hagués sigut la més maca amb diferència si no hagués estat per aquests canvis de clima tan freqüents.)

Quan arribo a Estella ja es comencen a aglutinar peregrinos a l'alberg. Crec que és el primer dia també, que considero tots aquests amb els que em vaig retrobant gairebé dia a dia com una petita família. És un avantatge xapurrejar tants idiomes, ja que més o menys em puc comunicar amb tothom. Ja comencem a explicar-nos no només coses del Camino, sinó també que n'és de les nostres vides independentment d'aquest viatge. M'agrada això, m'agrada aquest ambient.

Etapa 4: Zizur Menor - Puente de la Reina

2010-03-29T13:24:00.007+02:00

A les 6 del mati comença la jornada d'avui. LES 6 DEL MATI!!! Ains, els meus pares d'etapa bascs són molt matiners i són molt esportistes... Així que em toca córrer una mica. Però la veritat és que córrer no se'm dóna gaire bé, així que quan arribem a l'Alto del Perdón jo ja m'hi hagués quedat (si no fos pel fred que hi feia allà dalt!!!). Però seguim, i seguim i seguim. El meu genoll només em dóna guerra a les baixades, però tot i així crec que s'està portant molt i molt bé!

Arribem molt més que d'hora a Puente de la Reina, on els companys de camí continuen, però jo em quedo. Després de la dutxa de rigor, faig un tomb i unes fotos, per Puente, dino i ... ara què? Doncs una migdiada no està gens malament.

Quan em desperto ja ha arribat tothom. Realment flipo amb la quantitat de gent estrangera que hi ha: australians, americans, molt alemanys, noruecs, danesos... crec que la minoria som espanyols. És genial que t'expliquin què els ha portat a fer el Camino i aquestes coses. Potser és el primer dia que he tingut temps per mi, temps per reflexionar, temps per estar amb mi mateixa. M'ha agradat.

M'he trobat amb aquest escrit al diari avui:

Yo creo que el amor existe / Pero no donde lo buscamos, dice la joven poeta Isabel Cadenas en su libro Irse. Seguramente nada esté donde debe. No busques el martillo en la caja de herramientas, ni los hilos en la de costura, ni la paz en el sillón de orejas, ni el sueño en la cama, ni el dinero en la cuenta corriente, no el sexo en los genitales. No busques la piedad en los beatos, ni la verdad en los sinceros, ni la generosidad en los ricos. El amor existe, pero no donde lo buscamos. ¿Dónde entonces? Ni idea. Seguramente tampoco la vida está donde creemos. Hay más vida en la hoja de un rosal con pulgones que en un cuartel, o en un internado de curas, más que en un ministerio o en un campo de fútbol un domingo por la tarde. Estaba tomándome el gin tonic de la seis, mientras leía el libro citado más arriba, cuando alguien en la mesa de al lado dijo a su interlocutor: - Ya no pienso en eso.
Ya no pensaba en algo que le había ocurrido y que formaba parte de sus archivos. El asunto estaba dentro de su cabeza, pero ya no lo frecuentaba, como el que evita entrar en una habitación de su propia casa. Ya no entro en esa habitación. ¿Por qué? Quizás porque murió en ella alguien querido (u odiado) o porque se escuchan ruidos inexplicables, o porque da al norte y es muy fría. Ya no entro en esa habitación, ya no frecuento ese barrio, ya no hablo con Fulano, ya no pienso en eso. Doy un sorbo y acometo otro poema cuyos dos primeros versos dicen: "Te has quedado en casa toda la mañana / como si el tiempo te perteneciera". Yo creo que el tiempo existe, pero no donde lo buscamos. El tiempo está debajo de la cama, detrás de los muebles, en el armario botiquín del cuarto de baño, en la habitación oscura de los padres. Quizás en todos esos sitios esté el amor también.
Algunos filósofos especulan con la idea de que esté todo equivocado. Que no demos una al derecho. Que nada sea como nos parece. No se puede vivir con una sospecha tan desalentadora día a día, pero cuando al leer un verso nos alcanza la duda, está bien dejar el libro a un lado y pensárselo. Yo creo que el sentido existe, pero no donde lo buscamos.
(Juan José Millàs - Diario de Navarra - lunes 29 de marzo de 2010)

Dia de caminada, vida social, reflexió, menjar i dormir. Demà, més!